Música

Jordi Savall

Músic

“La música és el camí més curt per dialogar amb altres cultures”

“El tema del pressupost és un dels problemes més greus que tenim els músics independents ara i en el futur pròxim”

“Tenim conjunts joves molt ben preparats que podrien arribar lluny si tinguessin un suport institucional estable i suficient”

Jo he fet tocar sovint junts músics jueus amb palestins, tot mostrant que existeix un diàleg possible Caldria reconèixer, a escala nacional i europeu, la nostra condició de “museus vivents de la música”
Llegir és una de les coses que em va salvar la vida quan, amb dotze anys, vaig agafar el tifus Que l’Ajuntament de Barcelona votés un compromís per buscar una seu per a la Fundació va ser un pas important
Em llevo cada dia amb molta il·lusió i ganes d’estudiar, la idea de jubilar-me no la considero Amb Hespèrion XX, fa 50 anys, teníem molt clara la idea de fer música antiga com si fos d’avui Cada dia estem competint amb orquestres que poden oferir concerts a preus molt baixos

Jordi Savall (Igua­lada, 1941) és una de les per­so­na­li­tats musi­cals més inqui­e­tes del nos­tre pano­rama musi­cal. Pocs dies abans d’inau­gu­rar el fes­ti­val que porta el seu nom a San­tes Creus, i quan es troba en plena residència artística a l’Audi­tori Muni­ci­pal Enric Gra­na­dos de Lleida pre­pa­rant un pro­grama que gira a l’entorn del com­po­si­tor austríac Anton Bruck­ner (1824-1896) i que es podrà escol­tar el pro­per 12 de setem­bre a la ciu­tat de Linz, vam poder con­ver­sar amb ell sobre dife­rents qüesti­ons, algu­nes de relle­vants, que ens por­ten al nucli d’una figura que, difícil­ment, deixa indi­fe­rent. Aco­llits al seu estudi de Bella­terra, envol­tats de milers de lli­bres, manus­crits i ins­tru­ments històrics, la pri­mera pre­gunta era més que obli­gada ja que, a l’endemà, Jordi Savall cele­brava el seu vui­tanta-tres ani­ver­sari...

Aquest mes d’agost ha fet 83 anys. Com se sent?
Fa vint anys que porto el mateix ritme (amb un cen­te­nar de con­certs a l’any, i qua­tre enre­gis­tra­ments) i no noto el pas del temps. Em llevo cada dia amb molta il·lusió i ganes d’estu­diar… La idea d’atu­rar-me, o jubi­lar-me, encara no la con­si­dero. Faig un ofici mera­vellós, que em per­met estar cada dia al cos­tat de gegants de la música, i amb la música dels quals intento trans­me­tre tot allò que he après en la vida i crear amb les seves obres moments únics de bellesa i d’emoció… sem­pre amb la com­pli­ci­tat de tants músics amics, que m’acom­pa­nyen fidel­ment, alguns des de fa més de qua­ranta anys.
Una altra efemèride: enguany fa 50 anys de la fun­dació d’Hespèrion XXI, ori­gi­nal­ment Hespèrion XX. El nom, si no m’equi­voco, va sor­gir d’un poeta avui força obli­dat: Antoni Pous.
Un gran amic i un gran ins­pi­ra­dor, a través del qual vam conèixer mol­tes coses interes­sants sobre la filo­so­fia, la lite­ra­tura, i la política... Era una per­sona amb una qua­li­tat intel·lec­tual enorme i, gràcies a ell, vam des­co­brir a finals dels cin­quanta i començaments dels sei­xanta, poe­tes, his­to­ri­a­dors, escrip­tors i pen­sa­dors, amb visi­ons del món molt dife­rents a les que estàvem acos­tu­mats a tenir. Amb Hespèrion XX teníem molt clara la idea de fer música antiga com si fos d’avui, fidel a les fonts però, alhora, reno­vada. I amb tota la vita­li­tat de músics del nos­tre temps.
Com recorda el seu mes­tre, Joan Just?
Un músic sens dubte molt interes­sant, bon com­po­si­tor i direc­tor, però sobre­tot una per­sona molt culta i musi­cal. Jo vaig estar cinc, quasi sis anys, a l’Esco­la­nia, i amb ell vaig apren­dre música. Pri­mer, can­tant i, després, quan em va haver can­viat la veu, estu­di­ant sol­feig, har­mo­nia, con­tra­punt… Aque­lles clas­ses eren fabu­lo­ses i em van mar­car i can­viar la vida.
I els seus pares?
Amb molta ten­dresa. La mare em can­tava. Era dolça i opti­mista. El pare era un repu­blicà que al final de la guerra va que­dar ferit a prop d’Igua­lada per la metra­lla, la qual cosa el va aca­bar matant molt jove perquè això li va pro­duir un càncer. Creia pro­fun­da­ment en el model repu­blicà i social, i en la política ben feta. Era un ene­mic acèrrim del fran­quisme i en va patir les con­seqüències. Era una per­sona molt afec­tu­osa però també, quan s’enfa­dava, podia arri­bar a ser molt colèric!
Va arri­bar a la viola de gamba per un con­junt de casu­a­li­tats. Fins a quin punt creu que hi ha coses que el destí ens les acaba deter­mi­nant?
Estic con­vençut que, en la vida, hi ha coses que pas­sen que no són casu­a­li­tat. I que pas­sen perquè, sim­ple­ment, han de pas­sar. Quan vaig aca­bar els estu­dis de vio­lon­cel, per exem­ple, tot­hom deia que havia de tocar en una orques­tra, que m’hi gua­nya­ria bé la vida. Vaig, però, dir que no, que jo volia ser lliure per estu­diar i per­fec­ci­o­nar-me. I va ser ales­ho­res quan vaig des­co­brir la viola de gamba i vaig can­viar d’ins­tru­ment, con­vençut que allà hi havia un nou reper­tori i un nou ins­tru­ment a des­co­brir. Al prin­cipi no en tenia ni idea, però vaig fer molta recerca a les bibli­o­te­ques de París, Lon­dres i Brus­sel·les, i també em vaig pas­sar deu anys tre­ba­llant-hi set o vuit hores al dia. I, de mica en mica, la música mateixa t’anava dient com inter­pre­tar-la. Perquè la música, quan la tre­ba­lles bé, et parla. La relació que pots man­te­nir amb la música, al cap­da­vall, és la mateixa que pots man­te­nir entre dues per­so­nes que s’esti­men o són ami­gues. Hi ha vega­des que les per­so­nes no s’ente­nen, perquè no inter­pre­ten prou bé les neces­si­tats de la per­sona que esti­men. I, en la relació que tenim amb la música, pot pas­sar el mateix.
Ha can­viat molt, en aquests cin­quanta anys, el món de la música antiga? Hi ha qui diu que ales­ho­res hi havia una fas­ci­nació per la des­co­berta, per l’expe­ri­men­tació, però que, en canvi, avui està tot més aca­de­mit­zat.
Diria que hi con­vi­uen dues tendències. La pri­mera, amb grups com els que cada estiu pro­cu­rem invi­tar al Fes­ti­val Savall (al mones­tir de San­tes Creus), fidels a les fonts, però que fan una feina cre­a­tiva i exi­gent. I, després, hi ha els con­junts que bus­quen l’èxit més aviat amb pro­gra­mes trans­gres­sors. Una de les grans difi­cul­tats d’avui, en tot cas, és l’accés a un munt d’infor­mació, que pot arri­bar a pro­vo­car un cert desànim entre els que comen­cen, ja que mai no podran arri­bar a conèixer del tot aquest món. Quan jo vaig començar, l’any 1964, hi havia molts menys estu­dis musi­cològics i pràcti­ca­ment poquíssima musica antiga edi­tada en facsímil. Per des­co­brir el món de la viola de gamba vaig deci­dir d’anar a estu­diar les obres anti­gues a la Bibli­othèque Nati­o­nale de París i a la del Bri­tish Museum de Lon­dres, i allí vaig des­co­brir la immensa riquesa del reper­tori d’aquest ins­tru­ment quasi obli­dat. A París vaig estu­diar les edi­ci­ons ori­gi­nals o manus­crits dels grans mes­tres fran­ce­sos: Sainte Colombe, Marais, Cou­pe­rin, Caix d’Her­ve­lois, For­que­ray. A Lon­dres vaig des­co­brir la gran riquesa musi­cal de l’època eli­sa­be­ti­ana: Hume, Dow­land, Tye, Gib­bons, Loocke, Byrd, Jenkins, fins arri­bar al gran Pur­cell. Era un món més acces­si­ble i a l’abast, molt dife­rent al d’avui, en què hi ha massa infor­mació però, en canvi, pocs ele­ments per saber amb exac­ti­tud com enca­mi­nar els apre­nen­tat­ges. Hi ha avui, no obs­tant això, gent jove molt ben pre­pa­rada, com cons­ta­tem des de fa uns anys a les acadèmies que orga­nit­zem arreu. Gràcies als con­ser­va­to­ris espe­ci­a­lit­zats arreu d’Europa hi ha cada dia més joves real­ment ben pre­pa­rats.
El fes­ti­val que orga­nitza des de fa qua­tre anys a Mont­blanc, Poblet i San­tes Creus, dedi­cat enguany a la con­vivència, va reu­nir fa unes set­ma­nes prop de 6.000 per­so­nes i 200 músics d’arreu del món. Quin paper creu que hi juga, aquest esde­ve­ni­ment?
Pri­me­ra­ment el de fer país, omplint de belles músiques uns espais històrics impor­tants, que cul­tu­ral­ment i històrica­ment merei­xen ser més cone­guts tant per la gent del país com inter­na­ci­o­nal­ment. I, després, el poder pro­gra­mar obres i reper­to­ris essen­ci­als, inter­pre­tats pels nos­tres dife­rents con­junts: Hespèrion XXI, LCRdC, la Jove Cape­lla, LCNdC i LCdN LMdCdN, i també de poder unir músics amb l’afany de dei­xar una empremta artística però també social. Encara que enguany hàgim dedi­cat el fes­ti­val específica­ment a la con­vivència, cada any inten­tem ela­bo­rar pro­gra­mes en què això s’hi vegi reflec­tit. La música és el millor pont i el camí més curt per dia­lo­gar amb altres cul­tu­res.
Quin paper hi pot jugar en aquest món tan inqui­e­tant, distòpic, fins i tot perillós, en què vivim?
La música no pot atu­rar la guerra d’Ucraïna ni l’hor­ror a Gaza, però podem fer saber el nos­tre rebuig a tanta barbàrie, i aju­dar a enten­dre, amb els nos­tres con­certs, que el diàleg és pos­si­ble, fins i tot amb cul­tu­res amb les quals estem apa­rent­ment opo­sats. Jo he fet tocar sovint junts músics arme­nis i turcs, jueus amb pales­tins, tot mos­trant que exis­teix un diàleg pos­si­ble basat en el res­pecte. Fa qua­tre anys vam impul­sar un pro­jecte musi­cal Orp­heus 21, amb músics emi­grants refu­gi­ats a Europa, pro­ce­dents de països en guerra, i els músics als quals vam poder aju­dar ara tenen una vida més digna, ja que ara són reco­ne­guts com a músics i com a per­so­nes, posant en relleu que la música pot ser també un espai de sal­vació.
Quan­tes hores dorm, Jordi Savall?
Si estic molt can­sat puc arri­bar dor­mir set o vuit hores, però si dormo bé cinc hores, ja estic bé. I, tot i que acos­tumo a anar a dor­mir molt tard, m’agrada aixe­car-me d’hora…
Què fa, quan no fa música?
Lle­gir, prin­ci­pal­ment. Lite­ra­tura, filo­so­fia, història... Lle­gir és una de les coses que em va sal­var la vida quan, amb dotze anys, vaig aga­far el tifus i vaig esta a punt de morir. Vaig lle­gir Jules Verne, o La filla del capità de Puixkin, i això em va crear un món de fan­ta­sia que, després, em va ani­mar a viat­jar i que, en mi, va ser fas­ci­nant.
Com veu el futur de la Fun­dació, el dia en què vostè ja no hi sigui?
El pri­mer que hem d’acon­se­guir perquè el meu lle­gat per­duri és que la Fun­dació tin­gui prou suport econòmic per poder tirar enda­vant. Si, per exem­ple, l’orques­tra Phil­harmònica de Berlín, fun­dada el 1882, va con­ti­nuar després de la mort del seu pri­mer direc­tor és perquè va tenir un suport de tota una ciu­tat i d’un país. I han anat tro­bant sem­pre bons direc­tors! No et diré els noms, però conec direc­tors actu­als que podrien fer amb la nos­tra orques­tra pro­jec­tes fantàstics. Hi ha gent jove, molts dels quals del nos­tre país, que estan fent molt bons pro­jec­tes de música antiga i que d’aquí a uns anys podrien aga­far el relleu. És cert, però, que hi ha una rea­li­tat: si hem d’anar a la Phil­har­mo­nia de París i omplir la sala de 2.200 pla­ces, si no hi soc jo, com a direc­tor, ara com ara, difícil­ment ompli­rem la sala. Men­tre pugui, doncs, con­ti­nuaré diri­gint i tocant, però quan ja no pugui, amb els recur­sos neces­sa­ris, el cor i l’orques­tra estic con­vençut que poden con­ti­nuar fun­ci­o­nant per­fec­ta­ment amb altres direc­tors esco­llits segons els reper­to­ris i la seva qua­li­tat.
Pas­sem a un altre tema. Hi ha qui té la impressió que, pel que fa les aju­des públi­ques, Jordi Savall sem­pre s’està quei­xant.
La Comissió Euro­pea vigila i inves­tiga les pràcti­ques, fusi­ons i ajuts esta­tals anti­com­pe­ti­tius, per tal de garan­tir con­di­ci­ons de com­petència equi­ta­ti­ves per a les empre­ses de la UE i asse­gu­rar una oferta àmplia i justa, però amb la cul­tura això no passa, i menys amb la música. Les lleis euro­pees de la com­petència equi­ta­tiva no s’apli­quen a la música. A Espa­nya hi ha unes 25 orques­tres simfòniques amb sub­ven­ci­ons que van dels 5 a més de 20 mili­ons d’euros anu­als, i cap d’elles té pro­jecció inter­na­ci­o­nal. En canvi, no hi ha ni un sol grup de música històrica sub­ven­ci­o­nat cor­rec­ta­ment en la seva tota­li­tat. És el país que té el patri­moni més ric del període medi­e­val i renai­xen­tista, però no hi ha aju­des esta­bles ni sufi­ci­ents perquè els con­junts de música històrica puguin ser com­pe­ti­tius a escala inter­na­ci­o­nal. És per això que no podem ama­gar que el tema del pres­su­post és un dels pro­ble­mes més greus que tenim els músics inde­pen­dents ara i en el futur pròxim. Actu­al­ment amb els nos­tres con­junts tenim ja molts pro­jec­tes con­fir­mats a mol­tes sales i fes­ti­vals impor­tants fins al 2027, però tenim un pro­blema greu amb els pres­su­pos­tos, ja que mol­tes de les grans sales a Europa estan patint també la crisi de la cul­tura i han reduït molt els hono­ra­ris que poden ofe­rir (que a més només cobrei­xen els con­certs i no els assa­jos pre­pa­ra­to­ris). Això vol dir que sense recur­sos econòmics per finançar els assa­jos dels pro­gra­mes que ofe­rim, i també per poder pagar les 20 per­so­nes de l’equip de la Fun­dació, no podem ser com­pe­ti­tius. Tenim un pres­su­post anual de més de 6 mili­ons d’euros, fem uns 3.000 con­trac­tes a músics anu­al­ment, més de 100 con­certs arreu del món, i visi­tem les prin­ci­pals sales de con­certs regu­lar­ment. No hi ha cap ins­ti­tució pri­vada al país que ens iguali en el nos­tre camp. I a més, ofe­rim opor­tu­ni­tats als joves músics pro­fes­si­o­nals amb les nos­tres acadèmies per par­ti­ci­par en una orques­tra de música amb ins­tru­ments d’època. Actu­al­ment s’acos­ten temps més fos­cos; ja estem veient que a tots els països on l’extrema dreta ha arri­bat al poder s’han tallat les sub­ven­ci­ons a la cul­tura. Holanda, per exem­ple, és un des­as­tre. Nosal­tres tenim aju­des impor­tants de la Gene­ra­li­tat, de l’Ins­ti­tut Ramon Llull, del Minis­teri de Cul­tura de França, de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, i també del Minis­teri de Cul­tura d’Espa­nya, aju­des indis­pen­sa­bles i que agraïm moltíssim, però que són insu­fi­ci­ents per cobrir totes les des­pe­ses les tres acadèmies per a joves pro­fes­si­o­nals que fem cada any, per pre­pa­rar, orga­nit­zar i fer el més d’un cen­te­nar de con­certs que donem al món cada any –a més de 20 països dife­rents– a banda de poder cobrir les des­pe­ses d’infra­es­truc­tura anu­als que tenim a la Fun­dació CIMA. Hem pas­sat d’una època en què les orques­tres simfòniques també inter­pre­ta­ven Bach, Händel, reper­tori bar­roc... a una altra època en què han dei­xat de fer-ho, i aquests reper­to­ris els han assu­mit orques­tres inde­pen­dents amb ins­tru­ments d’època, com la nos­tra, però que no tenen sub­ven­ci­ons com­pa­ra­bles! És a dir, hi ha orques­tres simfòniques amb sub­ven­ci­ons astronòmiques que fan un reper­tori de, màxim, 200 anys i, en canvi, els que fem tota la resta de reper­to­ris –medi­e­val, renai­xen­tista, bar­roc...– hem de sobre­viure en un mer­cat sense lleis de com­petència jus­tes. Cada dia estem com­pe­tint amb orques­tres que poden ofe­rir con­certs a preus molt bai­xos, perquè els músics tenen un salari men­sual i estan 100% sub­ven­ci­o­na­des. En canvi un con­cert amb la 9a de Beet­ho­ven amb el nos­tre cor de 36 can­tants i la nos­tra orques­tra de 65 músics, pot superar els 110.000 euros de cost (degut als preus des­bor­dats dels viat­ges i dels hotels a Salz­burg, a Berlín o a Viena). I aquí encara falta afe­gir els tres o qua­tre dies d’assa­jos indis­pen­sa­bles per pre­pa­rar bé el con­cert, que cor­ren sem­pre a càrrec nos­tre. Perquè el veri­ta­ble pro­blema, que mai es comenta, és que nosal­tres (i tots els grups de música històrica) dis­po­sem d’aju­des molt limi­ta­des, i mal­grat això, estem com­pe­tint amb èxit a casa nos­tra i arreu del món, amb orques­tres que tenen recur­sos mili­o­na­ris. Per aquest motiu la veri­ta­ble i sor­pre­nent notícia es: l’orques­tra El Con­cert de les Naci­ons i La Cape­lla Naci­o­nal de Cata­lu­nya han pre­sen­tat amb èxit abso­lut l’inte­gral de les sim­fo­nies de Beet­ho­ven al Fes­ti­val de Salz­burg 2024, i el 2025 les por­ta­ran a la Kon­zert­haus de Viena, i que el pròxim 12 de setem­bre seran a Linz, el 1r d’octu­bre a París, i el 16 d’octu­bre a Bar­ce­lona amb un nou pro­grama de sim­fo­nies de Schu­bert, Schu­mann i Bruck­ner (la Nullte) per cele­brar els 200 anys del nai­xe­ment de Bruck­ner.
Quina seria, doncs, la seva carta als Reis?
Que tots els par­tits de l’Ajun­ta­ment votes­sin l’any pas­sat, per una­ni­mi­tat, un com­promís per bus­car una seu a Bar­ce­lona per a la nos­tra Fun­dació va ser un pas molt impor­tant. De moment estem valo­rant quin espai a Bar­ce­lona seria el més idoni. Però el més impor­tant seria que se’ns reco­negués, a escala naci­o­nal i euro­peu, la nos­tra con­dició de “museus vivents de la música”, ja que sense l’acti­vi­tat dels músics que ens dedi­quem a fer reviure amb cri­te­ris històrics un patri­moni mil·lenari (800-1800), tota la música ante­rior al 1800 no es podria escol­tar. Com deia Furtwängler, “la música és la mes espi­ri­tual de les arts, ja que només exis­teix en el moment que un can­tant canta o un ins­tru­men­tista toca”. Si tractéssim les pin­tu­res del Museu del Prado com trac­ten les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques la música històrica, només es podrien veure expo­sa­des les obres de Goya fins a les del nos­tre temps. Tots els tre­sors ante­ri­ors esta­rien ama­gats en sales no acces­si­bles. Crec que els músics que man­te­nen viu un patri­moni mil·lenari hau­rien de tenir un suport econòmic simi­lar al que tenen els museus d’art per fer acces­si­bles les grans obres mes­tres a tot­hom. No obli­dem que la música que es va desen­vo­lu­par a diver­ses veus i poli­fo­nia a par­tir del segle XIII, als prin­ci­pals mones­tirs i aba­dies d’aquí i d’Europa, i que ha con­ti­nuat gràcies als grans com­po­si­tors com Dufay, Jos­quin, Vic­to­ria, Mon­te­verdi, Pur­cell, Bach, Haydn, Mozart, etc. és la veri­ta­ble llen­gua comuna a tots els pobles d’Europa. Una llen­gua esde­vin­guda uni­ver­sal que ens cal pre­ser­var, ja que és un tre­sor molt fràgil, que depèn sem­pre de la qua­li­tat dels músics que la inter­pre­ta­ran.

El festival

Una ‘utopia feta realitat’

Organitzat per quart any a Montblanc i als reials monestirs de Poblet i Santes Creus, el Festival Jordi Savall, impulsat pel mestre igualadí, va reunir el mes passat una afluència de més de 6.000 persones i uns 200 artistes convidats d’arreu del món. “Aquest festival va néixer com una utopia, i avui dia és una realitat”, afirmava el músic en finalitzar l’esdeveniment. “Hem compartit una programació excepcional amb un públic nombrós i fidel amb el qual hem compartit un missatge en favor de la convivència i del diàleg intercultural.” Aquests pròxims mesos de setembre i octubre, Savall dirigirà diverses simfonies d’Anton Bruckner i Robert Schumann a sales i escenaris internacionals al capdavant de Le Concert des Nations, amb un concert, previst també, el 16 d’octubre a l’Auditori de Barcelona amb un programa amb simfonies de Schubert, Schumann i Bruckner.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia