“La meva mare em va deixar un enigma”

Com la nena, que deixa de ser-ho tot comptant entotsolada els seus dits i les gotes d’aigua que cauen, de la qual parla, Little Girl Blue és una cançó certament trista amb música de Richard Rogers i lletra de Lorenz Hart que va ser composta per a Jumbo, un musical sobre un circ en decadència escrit per Ben Hecht i Charles Mac Arthur (uns genis de la comèdia teatral i cinematogràfica) i estrenat a Broadway l’any 1935. La primera que va cantar-la va ser Gloria Grafton, una de les intèrprets del musical original. No van tardar a fer-ho altres dones cantants, com ara Judy Garland, i també alguns homes, entre els quals Frank Sinatra. Hi ha qui n’ha endolcit la tristesa, com ho exemplifica el fet que Doris Day va cantar-la, de manera significativa en l’adaptació cinematogràfica del musical dirigida per Charles Walters el 1962. Cinc anys abans, en el seu primer àlbum que du el títol de la cançó, Nina Simone va enregistrar-la amb una desolació profunda que va definir la seva manera d’interpretar-la. Però havia d’arribar Janis Joplin per expressar-la amb un esquinçament d’una vulnerabilitat extrema.

No és estrany que sigui amb la veu de Joplin que la cançó (el seu títol també complementa el de Janis, documental sobre ella realitzat el 2015 per Amy Berg) es faci present al final de la pel·lícula Little Girl Blue, amb la qual la directora francesa Mona Achache es proposa abordar la vida (d’una tristesa derivada d’abusos soferts i d’estranys consentiments) de la seva mare, l’escriptora i fotògrafa Carole Achache, que va suïcidar-se, als 64 anys, penjant-se amb una corda a la biblioteca de casa seva un dia de març del 2016. Més que per intentar inútilment reconstruir-la o explicar-la totalment, abordar-la per comprendre la mare i, potser, reconciliar-s’hi o trobar una serenor de l’ànima.

De Little Girl Blue me’n va parlar la meva amiga Carmen Castillo, documentalista xilena que, exiliada durant la dictadura de Pinochet, va instal·lar-se fa quasi cinquanta anys a París, on va conèixer Carole Achache: em va dir que sobretot li interessava la posada en escena en el documental, cosa que té a veure amb la presència de l’actriu Marion Cotillard. Jo sabia que la pel·lícula s’havia projectat l’any passat fora de concurs al festival de Canes, però aleshores no vaig tenir ocasió de veure-la. Esperava que arribés a estrenar-se entre nosaltres en sales comercials, pensant en el possible ganxo de Cotillard, però, havent-ne adquirit els drets a l’Estat espanyol, Filmin ha optat per penjar-la directament a la seva plataforma, on és visible des de fa un parell de setmanes. El cas és que, al principi de Little Girl Blue, Mona Achache (directora, entre altres films, de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery) està envoltada de fotografies i altres documents de la mare, que ho va arxivar tot. No només allò seu, sinó també de la seva mare, Monique Lange, una altra escriptora, de qui la seva filla va escriure’n: Fille de (Gallimard) és l’últim llibre de Carole. La qüestió és que la directora crea la sensació que no sap què fer amb tot el material (amb un llegat que, és clar, pesa més que la documentació) mentre se sent la veu del seu pare, Jean Achache, que, fora del camp visual, li diu que abandoni el projecte perquè s’ha d’alliberar de la mare. Aleshores, algú truca a la porta, Mona l’obre i entra Marion Cotillard. Aquesta no diu res mentre la directora, i narradora del film, li mostra roba, joies i accessoris de la mare, la documentació oficial, les ulleres i unes lentilles de color marró (com el dels ulls de Carole: l’actriu té els ulls blaus) i, entre altres coses, una perruca. Tot seguit, Cotillard es desvesteix i es posa roba de Carole, la perruca, les lentilles de color marró. Es posa en escena, com una forma de transparència, la transformació d’una actriu per encarnar un personatge. Però és encara Cotillard qui, llegint el principi de Fille de en què s’afirma “la meva mare em va deixar un enigma: la història de la nostra relació”, diu a la directora que està fent el mateix: investiga la mare? Mona respon que també l’àvia va escriure sobre la seva mare. Aleshores, l’actriu continua amb la caracterització: les ulleres de Carole, un anell i un collaret, el seu perfum.

Pot intuir-se que, per abordar l’enigma de la relació amb la seva mare, Mona Achache necessita introduir la ficció en el documental, la representació d’una actriu que suposa un desig de distanciament i alhora d’una mena de “reencarnació” de la difunta. La representació, volent-s’hi mostrar inicialment les dificultats de Cotillard per assumir-la tot balbucejant què va dir el seu “personatge” en una entrevista, es barreja, en tot cas, amb la documentació: els escrits, les imatges de la mare i la seva veu enregistrada, que fa sentir una presència fantasmal, però també les imatges i els àudios extrets de films de ficció, documentals i noticiaris. I és així que va emergint el dolor, l’obscur. S’hi fa present que Monique Lange, editora a Gallimard, va casar-se amb un home, Jean-Jacques Solomon, que va voler que avortés i que més tard va abandonar-la, com a la filla. Aparellada després, des del 1956, amb Juan Goytisolo, aquest li va reconèixer que era plenament homosexual, però va demanar-li mantenir la relació en l’afecte mutu: ella ho va acceptar i fins van casar-se el 1978. Monique Lange va arrapar-se a una passió per la filla quan aquesta era una nena. Encara ho era quan va atraure Jean Genet, un marginat social convertit en escriptor de culte adorat per Lange. Tant l’adorava que va consentir (fent que no s’adonava) que Genet i el seu amant d’aleshores, Jackie, “juguessin” sexualment amb la seva filla, aleshores una nena d’onze anys amb aparença andrògina: Carole volia complaure la mare i l’escriptor, sobre el qual després va dir que era un misogin pervers que la desafiava a fer coses “atrevides”. També creia que a Genet li agradava perquè li recordava Abdallah, un funambulista que va suïcidar-se després d’una caiguda fatal a la corda fluixa (l’escriptor era allà, animant-lo a arriscar-se) que va impedir-li continuar actuant. Carole va sentir-se sempre més identificada amb Abdallah, cosa que la seva filla vol representar amb imatges al·legòriques fins a arribar a les relatives al suïcidi.

Pot haver-hi un moment en què els espectadors poden creure que aquesta és una història escandalosa sobre gent pervertida del món literari. Però, essent tan reflexiva i amb una voluntat de coneixement, la pel·lícula no juga al sensacionalisme. A més, explica tantes coses en què es poden reconèixer actes i actituds, relatius a l’abús i el consentiment, repetits pels humans. No n’explicaré gaires més, són a la pel·lícula, però, respecte el que he apuntat, només dir que, quan tenia catorze anys, Mona Achache va patir l’abús d’Amir, l’amant de Juan Goytisolo, a la casa de Marràqueix. Tothom li va demanar silenci, Goytisolo i la pròpia mare, per no trencar la pau de l’infern: la de tantes famílies. I encara en diré una altra: Monique Lange va ser víctima quan era jove d’una violació grupal als Sanfermines.

Hi ha un moment en què Carole, ressuscitada en Cotillard, diu: “Les dones de la nostra família estem maleïdes.” Potser part del problema és considerar-ho una maledicció, com si no s’hi pogués fer res.