Eivissa, l’últim estiu lluminós de Walter Benjamin

Juntament amb la del flâneur, la figura que més sovint s’ha identificat amb el pensador alemany Walter Benjamin (Berlín, 1892-Portbou, 1940) és la de l’exiliat, un paper que comença a adoptar força abans de l’ascens del nazisme al poder, com a encarnació de l’intel·lectual que no encaixava enlloc, que arribava sempre un minut abans o un minut després del que tocava, que havia nascut sota el signe de la malastrugança i que compararia tots els revessos de la vida, sobretot els que tenien a veure amb la seva incapacitat per sostenir-se econòmicament, amb “una canilla de llops”. A l’Eivissa de principis dels anys trenta, de fet, el coneixeran com “es miserable”, qualificatiu que fa un mal horrible fins i tot llegida avui. Aquesta dificultat per adaptar-se, que transmetia fins i tot a través del cos, amb aquell pas lent, feixuc i sovint desemparat que han descrit tants dels seus contemporanis, va ser interpretada per la seva amiga i també filòsofa Hannah Arendt, al text excepcional que acaba de publicar per primer cop en català l’editorial Flâneur, Walter Benjamin. 1892-1940, traduït per Yannick Garcia, com una prova de l’ascendència que el Nan Geperut va tenir en tots els seus actes, inclòs el suïcidi a Portbou el 26 de setembre de 1940, l’únic dia (just després que l’Espanya franquista tanqués la frontera, just abans que la tornés a obrir) que era possible la catàstrofe. Personatge de la rondallística popular, que fascinava tant Benjamin fins a esdevenir un gran col·leccionista de joguines i contes per a la mainada, el Geperudet o el Graponer, com també l’anomenaven les mares alemanyes quan volien escarmentar els fills, se li atribuïen els petits accidents de la infantesa: era qui feia ensopegar les criatures, qui provocava que se’ls trenquessin les coses o que els desapareguessin de sobte, que res no els sortís com esperaven. Darrere de cada desgràcia, hi havia aquest nan trapella que, segons Arendt, permetria explicar Benjamin com un home perseguit per la mala sort i, la seva vida, com una successió de piles de runa, les mateixes que vaticinaria com el residu del progrés.

El Geperudet apareix també fugaçment a La destrucció del paradís?, l’assaig que Lluís Costa i Bruno Ferrer han publicat a Papers amb Accent per resseguir l’experiència de Benjamin a Eivissa, en les dues estades que hi va fer tres mesos de 1932 i durant mig any de 1933, coincidint amb el primer desenvolupament turístic de l’illa. Però aquí, més que la malastrugança, que té a veure amb la intuïció que aquell recés verge també era a punt de desaparèixer, l’ombra que persegueix Benjamin és la de la seva àvia materna, Hedwig Schoenflies, que acostumava a enviar-li postals invitadores de tots els llocs on viatjava, ja fos Bríndisi, Atenes, el Bòsfor, el desert o Samarcanda. El record d’aquestes postals, de les quals el filòsof berlinès també era un gran col·leccionista (al seu arxiu se’n conserven unes quantes d’Eivissa que Ferrer i Costa comenten amb detall), eixamplarà la seva experiència del viatge, que a Infància a Berlín cap a 1900, aquest llibre excepcional que prefigura la modernitat partint dels vestigis d’un món en liquidació i que va gestar-se precisament a Eivissa, entén com una forma d’estranyament i alhora de nostàlgia. Benjamin, que havia fet el tour prescriptiu de les classes benestants a Itàlia el 1912, i posteriorment aniria a Capri amb Asja Lascis, a Nàpols, Marsella, Niça, Skovsbostrand (a Dinamarca, per trobar-s’hi amb Bertolt Brecht) i, per descomptat, París, que reconeixeria com la seva pàtria literària, arriba a Sant Antoni de Portmany l’abril de 1932 amb un esperit que alguns biògrafs interpreten com una preparació de l’exili. En realitat, hi va anar a raure per casualitat, arran de la invitació d’un antic company d’estudis, Felix Noeggerath, que hi tenia casa, i ben aviat va sentir-se atret per aquell paisatge que semblava aturat en el temps, lluny de la civilització i aferrat a costums i formes de vida ancestrals. Per Costa i Ferrer, “l’estada a una illa primitiva, gairebé salvatge, havia de ser una via d’accés a experiències noves, autèntiques i que posaven en contacte directe el viatger amb un passat tal volta idealitzat, gairebé sempre enyorat i perdut”. Perquè una de les teories que defensen aquests dos investigadors catalans, que han treballat en el llibre a distància, Lluís Costa des de Girona i Bruno Ferrer des de Puerto Rico, és que l’estada a l’illa va permetre a Benjamin “posar en pràctica una fràgil, efímera i en realitat inabastable utopia personal”, molt deutora encara de l’herència romàntica i vuitcentista. És en gran part la percepció, just quan el retorn a Berlín era cada cop més arriscat per a un jueu, que la felicitat ja només sembla possible en la rememoració del passat i, doncs, a llocs i a través objectes que n’hagin preservat les empremtes, la que provocarà el disgust de la seva segona estada eivissenca, a partir del març de 1933: tan sols un any després, la victòria de Hitler el condemnava a l’ostracisme, i l’illa on havia viscut l’últim estiu feliç de la seva vida, al seu torn, havia iniciat la vertiginosa conversió en destí del naixent turisme de masses. No només havia crescut considerablement la colònia d’estiuejants estrangers, sobretot alemanys (inclosos uns quants nazis i agents de la Gestapo), amb la puja conseqüent del preu dels lloguers i els serveis, sinó que la mateixa arquitectura illenca que l’havia fascinat, amb les cases emblanquinades, el sostre pla i les finestres literalment obertes al paisatge per l’absència de vidres, de sobte començava a ser substituïda per l’anodina estètica dels nous hotels, com el que obriria el 1934 el pare del poeta Marià Villangómez. Per això escriurà que convé aprofitar “un temps valuós” abans que el progrés no ho arrasi tot.

“Benjamin és un conservador revolucionari i, per això mateix, melancòlic”, pel fet que, com argumenten els autors de l’assaig, “cerca en el passat les reivindicacions o els projectes d’emancipació fracassats com a llavors de la revolució en el present”. La seva única revolta, però, en les condicions de precarietat que va haver de patir (sempre allotjat a casa d’altres, dels Noeggerath, el 1932, i de l’amic Jean Selz, el 1933), consistirà a refugiar-se en un bosc de pins a llegir i escriure, a relacionar-se amb poquíssima gent (no és clar si va freqüentar el dadaista, fotògraf i escriptor Raoul Hausmann, veí seu) i mirar-se per última vegada aquell món antic just abans que canviés per sempre amb el mateix sentiment que l’havia embargat a la necròpoli fenícia de Puig des Molins, de la qual havia dit que el terra “sonava buit”, perquè era ple de tombes. El mèrit del treball de Costa i Ferrer és que no es limita a documentar el pas de Benjamin per Eivissa (el tema ja va ser esplèndidament recollit per Vicente Valero al llibre Experiencia y pobreza, editat per Península el 2001), sinó que posa en relació el seu pensament i, sobretot, les narracions que van inspirar-li aquells dos estius amb els debats que estaven tenint lloc, al voltant de la transformació turística de l’illa, en els articles a la premsa, en les polítiques de preservació del patrimoni històric, en l’arquitectura tradicional, la música popular i també en els costums. Tan sol, tan pobre, amb el Geperudet sempre tustant-li l’espatlla, i encara tenia la capacitat de predir-nos.