Festival de sant sebastià
El jurat serà capaç de premiar ‘Tardes de soledad’?
La recta final de l’actual edició ha confirmat novament que, més que amb la secció oficial, el ganxo fonamental del festival de Sant Sebastià passa per la presència dels guardonats amb l’honorífic Premi Donostia (l’últim ha festejat Pedro Almodóvar, que hi ha dut la seva nova pel·lícula, la tan emotiva com irregular La habitación de al lado, premiada amb el Lleó d’Or a Venècia) i amb les anomenades “perles” presentades abans en altres mostres cinematogràfiques. És així que s’hi han continuat projectant amb èxit films catapultats per Canes, com ara Emilia Pérez, el musical trans de Jacques Audiard, i Anora, amb la qual Sean Becker va guanyar la Palma d’Or. Això mentre que, a les acaballes, les “perles” tant han servit per promoure Apocalyse in the Tropics, un documental incisiu de Petra Costa sobre com els líders evangelistes exerceixen una influència en la política del Brasil, com per dur a la ciutat Monica Bellucci (i Tim Burton, la seva parella) a propòsit de Maria Callas: Cartes i memòries, un seguiment del muntatge teatral (i allò que passava al darrere) amb que l’actriu italiana ha evocat la mítica soprano. Dit això tenint present que, al capdavall, la “perla” triomfadora (Premi del Públic) és En fanfare, un film del francès Emmanuel Courcol que, projectat fora de concurs a Canes, posa en relació un director d’orquestra de música clàssica amb el seu germà desconegut (hi intervé una adopció ignorada) que toca amb una banda: l’agermanament d’un home (i un món) burgés amb un home (i un món) obrer.
Pel que fa a la secció oficial, ni Mike Leigh, a qui sempre podrà agrair-se que va dirigir Secrets i mentides fa quasi trenta anys, ha sigut gaire capaç de pujar-ne el nivell amb Hard Truths. La seva protagonista és una dona enrabiada i malhumorada (no fa més que fotre mocs a tothom) víctima d’una depressió de la qual no sembla adonar-se ningú: ni el seu marit, tan treballador, ni el seu fill, que tampoc no sap què fer amb la seva vida. Interpretada per Marianne-Jean Baptiste, convida a pensar que l’actriu reprèn el personatge de la jove negra que, a l’esmentada Secrets i mentides, descobreix, després de la mort dels seus pares adoptius, que la seva mare biològica és una dona blanca pobre. Leigh no dona gaires esperances abordant, com quasi sempre, el món de les classes populars més perdedores. Ha interessat més On Falling, òpera prima de la portuguesa Laura Carrera en què la protagonista reflecteix l’explotació i l’alienació en el món laboral en relació amb empreses tipus Amazon. Una possible candidata a la Conxa d’Or, que, per la potència de les seves imatges a distància de qualsevol de les altres projectades a la secció oficial, hauria d’estar destinada a Tardes de soledad, d’Albert Serra. La controvèrsia en relació amb un film sobre la tauromàquia, pot fer que no es reconeguin els mèrits cinematogràfics d’unes imatges (i uns sons) amb l’honestedat de reflectir la fascinació visual per un món sense amagar-ne el seu horror, la seva barbàrie?