‘Ajoblanco’ i ‘Star’, revistes claus de la contracultura, celebren el 50è aniversari

Totes dues van néixer a Barcelona el 1974 per obrir “espais de llibertat” mentre el franquisme agonitzava, però Ajoblanco i Star, les dues revistes fonamentals de la contracultura a l’Estat espanyol, van tenir diferents trajectes vitals i editorials, més llarg el de la primera en diferents etapes fins al canvi de segle, més un breu renaixement el 2017 –Star es va acomiadar el 1980, deixant també com a llegat una memorable col·lecció de llibres–, però que es van complementar durant la segona meitat dels anys setanta en aquella Barcelona tan àvida de cultura i de llibertat. Ajoblanco, dirigida per Pepe Ribas, era més intel·lectual i reivindicativa –“cenetista”, segons algun antic col·laborador–; Star, creada per Juanjo Fernández, apostava més pel còmic underground americà i autòcton, el còmix, i per la subcultura rockera.

Ara, Ajoblanco i Star celebren conjuntament el seu 50è aniversari: una efemèride que s’ha presentat aquest migdia a la cocteleria Dry Martini del carrer Aribau, de Barcelona, situada al mateix edifici on Ajoblanco va tenir la seva redacció durant uns anys, amb una bona relació de veïnatge. Envoltats pels retrats de personatges de la modernitat barcelonina dels anys 80 que hi exposa la fotògrafa d’origen suec Maria Espeus, Pepe Ribas i Juanjo Fernández han presentat l’acte central d’aquest aniversari, acompanyats de molts amics i antics col·laboradors de les dues publicacions. Serà una festa a la sala Apolo que tindrà lloc el 22 d’octubre i en què, a més dels parlaments dels protagonistes, hi haurà la música en directe del cantant i guitarrista Raúl Rodríguez, fill de Martirio, i del grup Ruinosa y las Strippers de Rahola.

Ara mateix, Ajoblanco i Star es troben en moments diferents: Star, aquella revista que va néixer “contra tot i contra tots, i va estar bé mentre va durar”, ara “ja no té gaire sentit”, segons Fernández, que es mostra força pessimista respecte a la societat actual, on “més d’un 70 per cent de la població és idiota i només això explica que es triïn determinats líders”.

En canvi, Ribas parla d’una nova web d’ Ajoblanco a principi d’any i d’una fundació per preservar i difondre el llegat de la revista, però també per fomentar la creativitat d’ara mateix. A més, Ajoblanco també vol publicar dos números en paper a l’any. “Som d’idees, no d’ideologies. I volem col·laborar entre nosaltres com en els anys 70, sense enveges ni sectarismes, perquè Barcelona torni a ser capital de la cultura”, diu Ribas.

El que sí tenen en comú les dues publicacions és que la seva documentació, originals, etc. van ser adquirits pel col·leccionista càntabre José María Lafuente (en el cas d'Ajoblanco només una part de l'arxiu de la primera època; el gruix continua en mans de Ribas), que ha reunit un arxiu fonamental per entendre l’art del segle XX a l’Estat espanyol, inclòs l’underground. L’ Arxiu Lafuente va ser adquirit pel Ministeri de Cultura i ara s’està reformant a Santander l’edifici de l’antic Banc d’Espanya per exposar-lo, com a subseu del Museu Reina Sofia.