Arquitectes que canten, músics en construcció

Carles, per via familiar

Carles Sanjosé té antecedents familiars en els dos camps. D’una banda, ve d’una família de paletes i constructors: el seu rebesavi, Carlos de San José Expósito, va morir treballant de paleta en la construcció del Palau Güell, a Barcelona, deixant orfe un nen de 7 anys, Leopoldo, que va heretar l’ofici i el va traspassar als seus descendents. Més recentment, el pare de Sanjosé, Carles com el seu fill, també va combinar la feina de paleta amb la passió per la música, sota la gran influència de Bob Dylan, tocant en grups com ara Blue Star i El Faristol. De vegades encara se’l pot veure tocar amb els seus fills Carles i Maria, que toca la bateria i canta, en algun bar de la Bisbal. “A l’arquitectura hi ha una part de ciència aplicada, però també molt d’art. Per mi, el que tenen en comú la música i l’arquitectura és la creativitat, i crec que a qualsevol persona una mica sensible li agraden les dues coses. Però tot i que de vegades utilitzen un llenguatge semblant, amb conceptes com ara ritme, estructura o distància, en realitat no s’assemblen en res: l’arquitectura és matèria, amb totes les dificultats que comporten les coses físiques, i el músic remena una cosa etèria que, en principi, no té un valor tangible. Fer música no val diners. Això defineix molt com és la vida d’un arquitecte i la d’un músic.” Sembla que en els últims anys, Sanjosé s’ha concentrat molt més en la seva activitat professional com a arquitecte i ha deixat una mica de banda la música: no ha publicat res més des de l’EP Dos somnis (2020) i no té concerts ni discos a la vista. “Té molt a veure amb conviccions personals, amb una espècie de compromís moral. Necessito molt l’ordre i no m’agrada la nit, ni tinc un caràcter bohemi. Però encara en dubto, de la meva tria, i quan estic molt cansat després d’una jornada especialment dura, em pregunto per què no em dedico a la música, perquè també tinc una part que necessito desfogar.”

Ian, la tria tardana

Ian Sala (Roses, 1986) confessa que “l’aposta per l’arquitectura com a opció de vida” li va arribar “molt tard”. I ho explica: “Jo soc incapaç de triar, tot em sembla bé, i quan tenia 18 anys i havia de fer la selectivitat em passava el dia jugant al buscamines i no sabia què volia estudiar: una bona mostra que ara als infants no se’ls educa perquè aprenguin a triar.” Per contra, Sala tenia una gran facilitat per als números i el dibuix tècnic. “Al meu pare li hauria agradat ser arquitecte, però no tenia els mitjans”, argumenta l’Ian per explicar com ell va acabar estudiant a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de La Salle. Però quan ja només li quedava alguna assignatura i el projecte final per acabar la carrera, hi va haver un canvi de guió: “Tenia tres cançons meves en català i em vaig presentar al Concurs de Cantautors d’Horta-Guinardó. Per coses del destí, en vaig sortir guanyador.” Amb la carrera ja acabada, Ian Sala finalment sí va triar i va decidir apostar pel seu “projecte emergent com a cantautor”. El 2014 va debutar amb un EP, al qual van seguir dos àlbums, De can Brigola (2015) i 4 fustes (2018), un títol provinent d’un vers de Maria Mercè Marçal que ja suggereix la seva trajectòria posterior com arquitecte. “Vaig estar tres anys malvivint de la música i fent concerts, ja no tenia ni l’AutoCAD a l’ordinador, però llavors es va morir la meva àvia i vaig acabar vivint a casa seva, a l’Empordà, on em va contractar un constructor de Roses i vaig aprendre moltíssim treballant per a la part fosca d’aquest món”, explica Sala, que llavors va fer la tria definitiva: “Vaig fer un curs de bioconstrucció a l’escola Orígens, i des de fa uns tres anys estic treballant en una arquitectura més sostenible amb la natura i les persones, buscant clients pel meu compte. És una arquitectura vernacular, amb estratègies de construcció desenvolupades al llarg dels segles en funció dels materials autòctons i del clima. Per això els esquimals fan iglús i al Mediterrani es construeixen cases amb pedra seca i emblanquinades amb calç.” Ian Sala defineix l’arquitectura com “música congelada”, de la qual, si pogués, obviaria tota la part “industrial i burocràtica”. “M’apassiona tornar a fer les cabanyes que feia de petit”, diu, i ara està concentrat plenament en això perquè diu que no sap fer anar la dualitat arquitectura/música al 50%. Puntualment fa algun recital amb la percussionista, baixista i poeta Anna Tobias –el projecte Nous de Marços: ella, com Ma. Àngels Anglada i Enric Casasses, col·laborador puntual, va néixer un 9 de març– i afirma que el fa “molt feliç” un concert, però ara vol “concentrar tota l’energia” a fer una casa amb les seves mans.

Núria, millor comunicar

“Hola, soc la Núria. Una arquitecta que va decidir no construir per a comunicar i investigar...” Així es presenta Núria Moliner (Barcelona, 1991) al seu web . “Ja des de la meitat de la carrera em vaig orientar cap a la part més cultural i teòrica de l’arquitectura, també perquè en plena bombolla immobiliària no em veia treballant en un estudi d’arquitectura i contribuint encara més a tot allò”, explica Moliner, que reconeix que la seva primera vocació va ser la música: “La música sempre ha estat molt present a casa meva i, des de ben petita, tocava el piano i la guitarra. M’hauria agradat estudiar música, però no em penedeixo gens d’haver fet arquitectura, perquè hi ha un equilibri perfecte entre tècnica i creativitat i perquè em desperta la curiositat per moltes altres coses”. Amb el nom artístic d’Intana, Moliner ha publicat tres discos, l’últim dels quals és Planeta nou (Satélite K, 2022). Però, molt polifacètica, també dona classes i xerrades, comissaria exposicions i festivals i, entre altres coses, fa televisió, sempre al servei de la cultura i tot sovint, de l’arquitectura. Núria també cita la frase que ha dit Sala (“L’arquitectura és música congelada”), que s’ha atribuït a Goethe, Schiller i Schopenhauer, en el seu cas per subratllar que “són dues disciplines que s’assemblen molt”, de manera que per ella no hi ha cap tria possible –“Tot suma”–,) encara que això li comporti un ritme frenètic. “Sí, la música és una cosa intangible i immaterial, però si no fos per l’espai on rebota i reverbera no la podríem escoltar, i molts autors han compost música en funció del lloc on s’havia d’interpretar. Fins i tot Mahler es va fer un auditori a mida per a la seva música”, diu. Després d’Animals arquitectes, Moliner prepara per al 2025 un nou programa produït, dirigit i presentat per ella, Entre quatre parets, sobre “els espais domèstics de la gent del món cultural català”. També guitarrista de Delafé y Las Flores Azules, espera tenir aviat temps per reactivar el projecte Intana amb temes nous. I continua investigant i divulgant l’arquitectura sostenible o l’ús de l’arquitectura en la cultura pop, per exemple en molts videoclips de l’escena urbana.

Josep, l’observador

Josep Thió (1965) recorda: “Quan feia COU, m’agradaven molt les matemàtiques i vaig pensar a estudiar arquitectura, però llavors no era bon estudiant i em feia molta mandra.” Poc després la música i l’èxit de Sopa de Cabra van canviar la seva vida. Però quan el grup es va acomiadar, a principi del nou segle, Thió va provar de continuar en solitari i va publicar tres discos que no van acabar de funcionar. “Vaig veure que no m’hi podia guanyar la vida i vaig decidir deixar la música, perquè també estava cansat del cicle industrial, de la roda, així que vaig començar a buscar una altra feina. I, després de tornar a fer la selectivitat per apujar nota, vaig estudiar arquitectura a la Universitat de Girona.” Va fer la carrera en els anys preceptius, entre el 2009 i el 2015, i quan la va acabar, Sopa de Cabra va tornar a l’activitat, a fer gires i a gravar discos. Això, sumat al fet que “ningú buscava gent en aquell moment” al sector arquitectònic, ha fet que Thió no s’hi hagi dedicat mai professionalment. Com a treball de final de carrera va projectar un cementiri per a Sarrià de Ter, que va fer arribar al seu alcalde, Roger Torrent, que després seria president del Parlament. Durant la conversa, Thió cita referents tan diversos com ara els claustres gòtics i l’obra de Josep Antoni Coderch (1913-1984), amb la seva arquitectura mediterrània de línies modernes. Sobre la carrera d’arquitectura, té una objecció a fer: “Aquí, el fet que la carrera s’estudiï dins d’universitats com la UPC hi dona un caràcter massa tècnic, que va en detriment del disseny, de la part més artística. En canvi, en llocs com els Països Baixos els estudis d’arquitectura es fan en universitats d’art. Fer una casa no és tan difícil, però sí que ho és fer una casa maca.” Thió és un gran observador de l’arquitectura i sobretot de l’urbanisme de les ciutats. “Estic molt en contra d’haver importat l’estètica nòrdica de posar vidre pertot. Aquest no és un país que necessiti grans façanes de vidre.”