Llibres

Adelais de Pedrolo

Filla de Manuel de Pedrolo

“En aquests moments el meu pare estaria exiliat o a la presó”

“Pedrolo era radicalment ateu, radicalment antimilitarista, radicalment anticapitalista, no tolerava el pensament submís”

“El ‘Mecanoscrit del segon origen’ és tristament vigent i actual, perquè els problemes són els mateixos, si no agreujats”

El meu pare, Manuel de Pedrolo, va ser l’autor més censurat de tota la història de la literatura catalana
Va ser un transgressor i un exemple clar de com es pot viure plantant cara al sistema

Adelais de Pedrolo i Fabregat (Barcelona, 1951), filla de Manuel de Pedrolo i Josefina Fabregat, és la fundadora i directora de la Fundació Manuel de Pedrolo, constituïda el 2005. Es dedica a promocionar l’obra del seu pare mitjançant la fundació privada a Tàrrega (situada a la casa pairal dels Pedrolo). Parlem amb ella dels 50 anys de la publicació de Mecanoscrit del segon origen.

Quan ‘Mecanoscrit del segon origen’ es va publicar, vostè tenia uns 23 anys. El va llegir abans de ser publicat?
No, els manuscrits no me’ls llegia, la mare sí que ho feia. Jo els llegia ja publicats, en format de llibre. De fet, el meu pare me’n regalava un, quan encara vivia amb ells, i quan em vaig independitzar ho va seguir fent.
Quina primera impressió en va tenir?
Ha plogut molt des de llavors i ja no recordo quina va ser la meva primera impressió. El que sí que et puc dir és que m’agradava llegir els llibres del meu pare. El Mecanoscrit l’he llegit més d’una vegada perquè no només és una novel·la d’aventures i de ciència-ficció, és moltes més coses. Tot està cuidat i tot té una intenció, però això ho he anat veient amb el pas dels anys.
Les temàtiques de fons encara són vigents...
Com tota l’obra del pare, és lamentablement vigent i actual, perquè els problemes són els mateixos, si no agreujats. No hi ha llibertat, no hi ha igualtat social, hi ha guerres inhumanes, la gent cada vegada està més empobrida, som unes simples comparses... Fins i tot els seus articles són d’una rabiosa actualitat, quan haurien de ser només una crònica dels nostres anys negres.
El ‘Mecanoscrit’ té moltes lectures, és evident.
És una història d’amor, però no només entre l’Alba i el Dídac, ho és també vers la humanitat. És antiracista –els seus fills no seran blancs ni negres–; també hauria pogut escollir qualsevol altra raça. És una reivindicació feminista. El seu fill, Mar –nom femení i masculí– porta el primer cognom de l’Alba i és una dona. Tradicionalment, la gran majoria de protagonistes d’herois són masculins. No és el cas.
I transmet molts valors...
I tant! L’Alba se salva de la destrucció pel fet d’ajudar el Dídac (altruisme, solidaritat); reconforta el Dídac i no decau davant l’adversitat (esperit de lluita davant l’adversitat); es planteja per què ella (empatia, ens sentim culpables de la dissort dels altres); és una novel·la antibel·licista, no hi ha escenes de violència gratuïta (només quan s’han de defensar); dona valor a la cultura: l’Alba recull i vol salvaguardar llibres, per a futures generacions, i no només de coses pràctiques que els poden fer servei a ells, com ara mecànica, medicina... La supervivència els obliga a trencar amb conceptes morals apresos. Han d’entrar a robar per poder sobreviure i també conreen la terra. I trenca tabús, el de l’incest; a més, no hi ha plantejaments religiosos.
Els noms també tenen un significat ben meditat, oi?
Alba és el nom de la patrona de Tàrrega. També significa inici, aurora, puresa. Dídac, de didàctic, el que aprèn. Mar, femení i masculí. Benaura en realitat és Tàrrega i la seva casa és la casa del carrer Major, ara propietat de l’Ajuntament i que està en fase de museïtzació.
S’ha dit molt que el seu pare, si hagués sabut l’èxit que tindria, no l’hauria publicat.
Sempre vaig estar d’acord amb el que el pare deia, que si hagués sabut que se’l coneixeria quasi exclusivament per aquesta novel·la, no l’hauria escrit. És injust, per la quantitat i diversitat de la seva obra i per l’aportació a la literatura catalana que va fer.
A més, per a ell no era la seva millor obra...
No ho era, i tothom que hagi llegit obres de Pedrolo ho sap. Això no té res a veure amb l’èxit que ha tingut perquè a vegades les coses passen una mica per atzar, i aquest atzar potser el va propiciar Josep Maria Castellet, d’Edicions 62, quan el va publicar en una col·lecció juvenil.
Quina obra s’estimava més, el seu pare?
Ell va considerar la seva major aportació a la literatura catalana el cicle de Temps obert. Amb Temps obert inicia una vasta construcció novel·lística d’empenta i de proporcions balzaquianes, en la qual és evident el propòsit de fer el procés de la seva època. Se’ns ofereix el panorama de la vida del nostre país en la postguerra. No té precedents en la història de la literatura.
I què n’opina, de l’edició de Comanegra, que ha convidat autors diversos a continuar aquesta obra?
A hores d’ara ja no té importància perquè el projecte de Temps obert no ha obtingut el resultat desitjat i s’ha suspès, si més no de moment. Es van publicar les novel·les per al projecte de Núria Cadenes, Joaquim Carbó, Borja Bagunyà i Teresa Colom, a més d’onze del meu pare, dues en paper i nou en ebook, restaurant fragments censurats i explicant per què es van censurar. De tota manera et diré que això, continuar el projecte, és el que hauria agradat al pare, i ho va deixar palès en una entrevista.
I vostè, de l’extensa bibliografia del seu pare, quina o quines obres triaria?
És evident que tinc les meves predileccions, però no acostumo a fer-les públiques perquè moltes editorials, amb motiu del centenari del 2018 –també posteriorment– van apostar per reeditar força títols i va per a tots ells el meu reconeixement i gratitud per haver-ho fet possible. El que sí que et puc dir és que, tot i que ell hi va renunciar perquè volia arribar a la major quantitat de gent possible i això només es podia fer a través del gènere de la novel·la, el teatre i la poesia pedroliana són els meus predilectes.
Vostè gestiona des del 2005 la Fundació Manuel de Pedrolo. Tant per la diversitat de la seva obra, com per la influència en generacions posteriors, per l’abundància de tota mena de textos, com per la defensa aferrissada del país i de la llengua en una època en què fer això era del tot heroic, considera que la societat catalana ha fet prou justícia al llegat del seu pare?
És difícil de contestar aquesta pregunta, quan va estar silenciat, no per la societat sinó pels estaments públics, perquè era una persona incòmoda, perquè va ser honest i coherent amb les seves conviccions; una persona que es negava a contestar en castellà quan li feien alguna entrevista i que sempre que podia posava de manifest que era independentista. No va deixar de posar el dit a la llaga costés el que costés. Els seus Diaris, publicats després de la seva mort, en són un viu testimoni i van irritar molt. Va ser l’autor més censurat de tota la història de la literatura catalana.
Fins i tot el van jutjar...
Sí, acusat d’escàndol públic perquè el 1959 –tot i que no es va publicar fins al 1970– es va atrevir a escriure una novel·la, Un amor fora ciutat, on els protagonistes eren una parella homosexual.
I va arribar a anar a judici?
Sí, a Madrid, i com que el jutge no entenia el català, el van haver de traduir. Per cert, aquest any, una associació de Madrid, Amistades Particulares, ha publicat aquesta novel·la en castellà en versió íntegra, Un amor extramuros.
El seu pare va morir el 1990. En 34 anys no ha aparegut cap autor amb la seva força, tenacitat i compromís. Com creu que veuria el país, la llengua i la literatura catalanes actuals?
El pare va ser un resistent i encara que no va veure allò pel que va lluitar, va ser un guanyador. No el van poder doblegar. I això ja és una victòria. Va ser un transgressor i un exemple clar de com es pot viure plantant cara al sistema. El cost que en va pagar ja és una altra història. La seva obsessió va ser tot allò que limita l’ésser humà i la seva experiència vital, la recerca de la llibertat. T’ho diré amb paraules d’ell: “El concepte de llibertat no només ha traspassat la meva obra sinó que la llibertat és la preocupació que em domina, ja que sempre he viscut sense llibertat. El famolenc pensa contínuament en el pa, la seva subsistència diària, així n’he estat jo d’obsés. He procurat, per altra part, ésser mínimament lliure d’aquesta presó en què vivim, sense importar-me gaire que el fet d’expressar-ho fes que tants llibres meus fossin rigorosament censurats o prohibits.”
Era un home radical.
Radicalment ateu, radicalment antimilitarista, radicalment anticapitalista, radicalment antiautonomista, no tolerava el pensament submís i el criticava amb una visió àcida i irònica. Amb tot el que et dic, amb tot el que era, penso que si ja va estar silenciat en aquell moment, en l’actual estaria o exiliat o a la presó. I per si no queda prou clar, sobre la seva obra va dir: “Per damunt de la meva obra poso la llibertat del nostre poble. Aquesta obra forma part del projecte de llibertat del país.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia