Crisi o evasió

Existeix el tòpic que els dramaturgs catalans no parlen del que passa ara mateix, que prefereixen l'evasió. Aquesta afirmació, però, no és ben certa. El mateix Pau Miró, que està a punt d'estrenar Lleons al TNC, ens diu que ha canviat el final de l'obra per dotar-la d'un punt d'optimisme.

"Sense la crisi, l'hauria fet més cruel", explica. Un altre talent, Jordi Casanovas, és qui més s'ha endinsat en el moment actual -sense èxit de públic- amb La ruïna i La revolució, al costat d'Àlex Rigola, que ha dirigit Días mejores, de Richard Dresser.

Rigola ens explica que va pensar a muntar Días mejores abans que entréssim de ple en la crisi. "Feia vuit anys que la tenia al calaix i vaig pensar que aquest era el moment de fer-la", assenyala.

Que parlés d'una situació de cataclisme econòmic, encara que es referís a primers dels 80, va ser un factor decisiu. El Lliure, de fet, és potser un dels escenaris del país que més contacte tenen amb la realitat, gràcies a la política d'encàrrecs. "Hem encarregat una obra sobre la crisi però l'autor no se n'ha sortit", admet Rigola.

Miró és l'únic dels autors amb qui hem parlat que admet que als dramaturgs d'avui "ens costa una mica fer un teatre més social perquè no estem convençuts del que tenim més a prop". Ell només ha vist un exemple reeixit, l'Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé, que parlava sobre el Tercer Món.

Realitat o actualitat?
Jordi Galceran, que té en cartell Cancun des de fa quatre mesos, sí que creu que el teatre català contemporani mira de cara al moment present. Tanmateix, inclou un concepte interessant: "No s'ha de confondre realitat amb actualitat. La matèria del teatre és la realitat, l'actualitat és la matèria dels diaris".

Casanovas va una mica més enllà: "Cada vegada hi ha més proximitat entre els autors d'aquí i el públic, i això passa per explicar històries que reflecteixen l'ara mateix. No necessàriament totes aquestes històries han de tenir un rerefons crític o social, a vegades la mateixa construcció dels personatges ja ens explica l'època en què vivim".

Això no obstant, les obres que triomfen a la cartellera no són les que parlen de la crisi econòmica. Només Contra el progrés, d'Esteve Soler, que ha omplert la Sala Beckett durant el mes de febrer i que versa sobre la crisi de valors, ha estat un èxit. En aquest apartat negatiu hi podríem afegir Els nois d'història, sobre la crisi de l'ensenyament.

Qui ha marcat el ritme aquest hivern són obres que o bé parlen de la fi dels somnis, Mort d'un viatjant, o de la fi de la Mallorca aristocràtica, Mort de dama, totes dues amb plens del 100% durant alguna setmana.

Curiosament, totes dues tenen en la família el seu eix vertebrador. "La família és el refugi i el paradigma de com funciona la societat", diu Miró, que amb Lleons continua la seva trilogia, precisament entorn de les relacions personals en una llar, engegada amb Búfals.

Més abonaments
Pel que fa als números globals, i a falta que l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) ofereixi dades concretes, podem dir que la crisi ha caigut bé als escenaris del país.

El mateix Rigola, que és el director artístic del Lliure, assenyala que ells han notat el daltabaix econòmic de dues maneres: a les funcions dels dimecres, que són més barates, hi va més gent, i han venut més abonaments. Al teatre de Montjuïc la pujada és del 15% en aquest sentit, de 590 a 692. I al TNC han augmentat un 40%, de 2.200 abonaments a 3.100, un rècord per a la casa.

Segons ha pogut saber l'AVUI, la setmana passada, per exemple, l'ocupació dels teatres de Barcelona va superar el 60%, dada gens menyspreable. Com ens diu Galceran, "tradicionalment, el teatre sempre se n'ha sortit prou bé en temps de crisi econòmica.

És precisament en aquests contextos que la gent gaudim més dels petits luxes; potser no et canviaràs el cotxe, però sí que aniràs una nit a un bon restaurant, o al teatre". I si la cartellera presenta peces ben fetes i interessants, millor.