"Explicar sempre l'evidència de l'extinció del català és fatigant"

La vostra trajectòria s'ha caracteritzat per una fidelitat al país i a la llengua.
Hi ha molts aspectes perquè hagi actuat així. Al seminari era obligatori el castellà, però la vida de cada dia es feia en la llengua en què estem parlant tu i jo ara. A casa també es parlava català. La meva actitud no és el resultat de cap elucubració complicada, sinó perquè em sembla que és natural defensar la llengua, si no prendrà mal. Tot plegat és per reclamar una normalitat personal. Tant quan vaig començar com ara, trobo que ser fidel a la pròpia llengua és el més normal del món. En tots aquest anys, la constant que ha guiat els meus passos ha estat l'esforç de la naturalitat.

Al Segon Congrés de Litúrgia de Montserrat, l'estiu del 1965, ja vau fer una defensa de les llengües vives a l'Església. En quin sentit aquesta defensa encara és necessària, no tant en la litúrgia, sinó en la societat?
Aquesta ponència va ser la primera cosa que vaig fer en públic. Ho tenia molt clar i no vaig haver d'anar a buscar informació enlloc perquè era una cosa que vivia dins de l'Església. Va costar més del que semblava, defensar que les misses fossin en català. Hi havia qui deia: "Bé, d'acord, fem-ho en català, però mantenim el llatí per a algunes coses". Avui l'Església no és el lloc més desastrós pel que fa a la llengua, i això vol dir que ho hem fet relativament bé. El que preocupa és la situació al carrer. Aleshores vam començar una etapa que encara vivim ara, una mica ambigua.

Vostè ha estat crític amb aquesta perpetuació de l'ambigüitat. Sobretot amb els qui s'emparen en eslògans triomfalistes.
Sí. He estat crític. Per això vaig escriure la Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística, per preguntar-nos d'on venim, on som i cap a on anem. He estat crític amb els qui consideren que anem molt bé. De fet, jo reclamava un debat més enllà dels percentatges estadístics, convençut que si no hi havia un canvi radical d'actitud anàvem de dret a l'extinció. Ara feia anys que ja no deia res de tot això perquè estava cansat. Arriba un moment que explicar sempre l'evidència es molt fatigant.

I aquesta defensa no l'ha fet apropar-se a cap ideologia política?
Vaig ser un any delegat de Cultura, amb el Max Cahner, i també vaig estar amb el pacte cultural del Rigol. Això no em violentava gens, però vaig allunyar-me de l'activitat política perquè el que m'agrada és fer classe.

Tot plegat va començar el 1971 quan vau ingressar al Col·legi Universitari de Girona. Tot estava per fer. Com ho veieu ara?
Des del primer dia, vaig veure clar que els nous estudis de filologia catalana havien de tenir el mateix grau d'exigència que la resta de filologies. Hi havia qui deia que ho poséssim més fàcil per animar la gent, però, tot i que vam començar amb una sabata i una espardenya, era important tenir un alt nivell.

I va crear escola.
Em satisfà molt. La meva dèria ha estat fer la història de la gramàtica del català, un tema que m'ha quedat pendent i que ja no puc fer, però que ja hi ha un relleu que hi treballa. Es diu que de vegades els alumnes són millors que el professor i en aquest cas és cert.

Per què és necessària una història de la gramàtica?
Per mirar, en les diverses etapes, quin ha estat l'ús de la llengua, quines han estat les seves relacions amb el llatí i, a partir del XVI, amb el castellà. Per exemple, en les Actes del Concili de la Tarraconense, al segle XVII, ja hi havia qui alertava que haurien d'abandonar Catalunya si volien continuar predicant en català. Un cop em van demanar si no era natural la situació lingüística de Catalunya. No, no ho és perquè no és un tema de naturalesa sinó d'història. Una gramàtica podria fer veure com han anat les coses.

Potser això ens ajudaria a entendre'ns una mica més i ser menys acomplexats.
Sí, d'acomplexats, tant com vulguis. Hem fet esforços sempre per treballar la llengua en consonància amb les altres llengües europees, i quan hem convidat professors estrangers s'han sorprès de la vitalitat a l'aula i del material.

En aquest sentit, sou un predecessor de la literatura comparada que ara està tan de moda.
Sí, perquè la nostra literatura permet les comparacions. La tradició mai no ha patit un tall.

En canvi, abans ens explicaven que sí. Hi havia tot el període de la decadència...
Ara ja no s'empra aquest mot perquè la divisió entre Renaixença i Decadència subratlla la idea que hi ha hagut una aturada en la producció en català. Hi ha una continuïtat extraordinària de material i, com es pot veure al llibre, al segle XVIII li he dedicat una cinquantena de pàgines.

Hi ha mala fe en el fet d'haver mostrat la nostra literatura d'aquesta manera?
Jo no diria tant. Per sort, jo treballo altres qüestions relacionades amb la fe.

Doncs per demostrar que tenim de tot, quin és el seu cànon?
S'ha retret moltes vegades el caràcter mediavalitzat de la nostra literatura, però he d'esmentar Ausiàs March, altres textos medievals impressionants com l'obrada de Ramon Llull, Eiximenis... Aquí sí que som ben potents. I així anar venint cap al nostre temps: Verdaguer, Riba, Pla, Comadira... En el llibre ja es pot veure el que he treballat. De Pla, esclar que he aprofitat la relació personal que m'unia a ell, però l'he llegit des del punt de vista de la història de la llengua.

Com veu la producció literària d'avui des d'aquest punt de vista?
Això ja em preocupa més. En una de les últimes classes que vaig fer a la universitat vaig explicar als nois que la generació dels seus pares havia estudiat llatí i que sabien coses que ells no sabien. Una noia em va posar objeccions i l'endemà em va donar la raó: havia descobert que el pare havia passat per l'escolania.

Els escriptors d'ara haurien de fer llatí?
No els faria cap mal, però el que em preocupa és la qualitat de la llengua literària perquè és encarcarada. Sempre dono un consell: quan dubteu, pregunteu al vostre avi com ho diu, així anireu tranquils.

No es pot ser un bon escriptor en català sense avi?
De vegades llegeixo coses i les he de deixar en el segon paràgraf. S'endevina de seguida quan un treballa amb un diccionari de sinònims al costat. Fabra mateix, quan va acabar la feina, va dir que ara arribava el torn dels escriptors: sou vosaltres els qui heu de fer la llengua.

No s'ha recuperat el nivell d'una Rodoreda o un Villalonga?
No. En aquest sentit és molt interessant l'epistolari Sales-Rodoreda per veure a quin alt nivell discuteixen l'ús de la llengua.

I aquest empobriment no s'està produint en altres latituds arran dels mitjans de comunicació?
No ho sé. No ho conec prou, però em sembla que si féssim comparacions acabaríem perdent. Quan escoltes la televisió en castellà, veus que el parlen prou bé.

Què hauríem de fer per superar l'actitud resistencial i anar cap a una qualitat real?
Quan penso que vam fer el diccionari el 32, com diuen al meu poble, d'un badall de grill... Era indispensable tenir-lo i si haguéssim arribat tard ara encara estaríem parlant de si el català és una llengua o un dialecte.