Roger Mas: “Sense la bogeria la vida no té sentit”

L’àlbum Les cançons tel·lúriques (2008) va ser elegit el millor disc de la primera dècada del segle XXI. Al darrere hi havia Roger Mas (Solsona, 1975), un cantautor majúscul que busca reinventar-se en cada disc. El nou, A la casa d’enlloc (Satélite K), vol ser una targeta de presentació, un homenatge i alhora un compendi del que ha ofert en aquesta carrera imparable cap al reialme dels elegits.

Al primer tema rets homenatge a Raimon, Sisa, Pau Riba, Llach, Bonet, etc. Què series tu sense ells?
Potser encara estaria intentant fer de Jim Morrison o de Lou Reed, i la cosa hauria anat bastant pitjor, suposo.

Sempre t’he vist més a prop de Riba i Sisa.
Aquest va ser el descobriment. Escoltava coses molt fosques: vaig tenir una adolescència una mica... The Doors, encara, perquè el missatge de Jim Morrison és molt esperançador, encara que sigui tan tètric. Lou Reed, en canvi, és un “no way out”. I no va ser fins que arribo a la universitat que m’adono que hi ha un Riba i un Sisa, una línia catalana, en la meva llengua, que no era la de la cançó, que havia mamat a casa, i que, no ho sé, potser per l’època, l’edat, em va tocar el nas. Tenien la profunditat i el misticisme de Jim Morrison, però amb aquest punt mediterrani, foteta, que és el que et salva l’existència. Va ser descobrir que es pot ser seriós, com els americans o els anglesos, però alhora pots treure ferro a la música.

¿T’has sentit una mica apadrinat per ells?
M’han ajudat moltíssim. Em vaig fer fan absolut de Riba i Sisa. Els vaig voler conèixer i ells es van deixar conèixer i em van ajudar.

En aquest primer tema, A la casa d’enlloc, toques tots els pals.
La idea és que fos una festa. M’imaginava un diumenge, en una casa aïllada amb la família, i quan et despertes i comencen a arribar tots els amics. Una mica com a Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa. Després la festa continua cap a la tarda, que és quan entra la cosa caribenya, cubana...

M’ha sorprès aquest toc de merengue...
És que m’agrada molt, moltíssim.

I després de Les cançons tel·lúriques, on musiques Verdaguer i agafes un vessant místic, tornes a la cançó d’autor, a la solitud.
N’hi ha hagut poca, de solitud... Volia recuperar l’esperit dels primers discos, que em desperten una mena de vergonya i enveja. Vergonya de les cagades i enveja de la barra, de l’atreviment. També volia fer cançons amb acords nous.

És un disc, el nou, força estripat, amb solos de guitarra, cosa no gaire normal en la seva última discografia.
És un disc molt pensat per al directe. Les tel·lúriques era una resposta a Mística domèstica, i ha anat tan bé que l’ha escombrat. Jo volia compensar aquell disc. I si podíem anar a festivals i fer concerts amb la gent dreta, que és molt divertit, trobava a faltar fer concerts més seriosos, més místics. Però m’he trobat tancat als teatres. I jo m’ho passo molt bé anant a festivals...

¿On situaries aquesta casa d’enlloc?
És una cosa força bàsica, com l’Antaviana de Pere Calders o Tema d’Isàrnia o els meus primers discos... No hi ha cap espai metafòric. Tot està relacionat amb la natura: tot es redueix a una casa de pedra ben encarada al sud, amb un paisatge lliure de carreteres, línies d’alta tensió i aires condicionats.

En aquest disc parles molt de fronteres...
La bogeria és un tema recurrent. Estic molt poc sonat, en comparació al que corre per aquest país, però la relació amb la bogeria, sempre he tingut la necessitat d’explicar-la, o d’explicar-me a mi mateix.

No ho sembles gaire, de boig.
No tinc cap mena de fascinació per la bogeria. Em sembla una cosa venerable, però que alhora m’acolloneix. És com les serps. Si les veus, no et pot passar res. Però tot i així quan les veus, tens moments d’èxtasi. Jugo amb elles com un infant perquè m’acolloneixen... Això és la bogeria, que trobo, tanmateix, com una cosa necessària. La defujo, però per altra banda, sóc conscient que sense tot el que comporta, sense viatges esporàdics al seu univers, la vida no té sentit. Has de buscar aquest equilibri.

¿A la casa d’enlloc és la suma de tot Roger Mas?
És el que volia, però he de dir que no me n’he sortit. M’agrada el disc, m’ho passo bé escoltant-lo, però...

Potser et calen vint anys més...
Potser... He buscat el resum, fins i tot la portada, que és semblant al dp, i hi ha picades d’ullet en tot el disc al que he fet abans. El rock final, per exemple, són trossets de lletra d’altres cançons meves.

¿Has arribat al punt, creus, de ser autoreferencial?
Ho he intentat, i he intentat sortir del guió. Mística domèstica és el primer disc on ho intento, perquè abans era jo, el poeta, el pateixo, estimo, ploro. I segueix sent el que més m’agrada. Però si vols fer més discos, has de fer un esforç, com explicar històries. Perquè a dp l’únic que havia fet era passar del jo al nosaltres per dissimular.

El disc no és gens patidor.
No, però sí que és neguitós. El que volia és que fos expansiu.

Cap a on?
Volia treure’m el neguit: acabar un concert i sentir-me exhaust.

Però tornes a la cançó tradicional a El dolor de la bellesa, que és una sardana. Sanjosex, a l’últim disc, fa una jota. ¿Hi ha un moviment per recuperar les arrels musicals?
Més que recuperació, crec que es tracta de perdre la vergonya. Quan era petit, hi havia molt desfici per la imitació, per copiar coses que eren autèntiques i bones. Trobo que des de fa uns anys la gent ha perdut aquest desfici.

Acabes de tenir el primer fill. ¿Això ha condicionat aquest disc?
No, però el cert és que la primera ecografia va solucionar totes les lletres que faltaven per acabar. És un moment força inspirador.

En aquest disc fins i tot hi ha cançó protesta.
És una cosa que volia fer, però no en sé. I més després d’escoltar Battiato, aquella cançó on surt Khomeini i tot. Pensava que no voldria dir res. Però necessitava poder cagar-me en alguna cosa. Pràcticament he passat per tot allò en què em cago a Tanco els ulls / obro els ulls. Qui no ha estat un setciències de bar? O un profeta del canvi climàtic?

Et situes en un terme mitjà, com un jutge.
Aquest és el problema, però ho havia de fer.