El ‘llast’ de l’home públic

El seu esperit era anarcoide, d’un individualisme ferotge, lliure, ambiciós. De jove va experimentar amb les utopies revolucionàries: va anar a Berkeley, al Tibet, a la Xina. Finalment es va quedar amb el catalanisme, el seu, esclar, heterodox, i ja com a autor consolidat, es va instal·lar al gratacels de Diagonal/Balmes per dirigir l’Institut Català de la Mediterrània, un invent seu avalat per l’amic Jordi Pujol. En el mateix moment va passar a ocupar una columna diària a La Vanguardia.

L’àcrata ja no feia fàstics al poder, però tampoc s’hi entregava. Sempre va conservar el tarannà de polemista, el seu jo per davant de tot: un jo llibertari que s’havia fet amic del rei Joan Carles. Ni el nacionalisme més radical ni el socialisme oficial se’l van fer seu, raó per la qual molts s’han perdut la seva obra. La ideologia, la imatge de l’home públic, ha passat per davant de la literatura. Una llàstima.

Ha estat aquest home públic indomable, que entenia la vida com a lluita i acció –les idees i l’escriptura també són acció, deia–, el que no ha arrossegat tants lectors com hauria merescut la seva obra. Si s’hagués passat literàriament al castellà, segurament hauria fet el cim sense problemes, però en aquest punt no va dubtar: el castellà, només per al periodisme. Els últims anys, a més, es va convertir en un autèntic defensor de la literatura catalana, de la seva altíssima qualitat, de la seva necessària projecció internacional sense complexos ni intermediaris. Era la literatura el que sostenia el país, malgrat la política. I se’l van endur a Frankfurt, a representar el país.

Però l’home públic, fet a si mateix, triomfador, ric, altiu, vital, descarat, egocèntric, ha seguit pesant més que l’obra fins al final, no ha deixat de fer ombra al magnífic novel·lista.

Igual com molta gent, tot i no estar-hi ideològicament d’acord, ha llegit Josep Pla –per cert, un dels autors que més va influir en el jove Porcel–, el mateix hauria d’haver passat, o si més no hauria de passar a partir d’ara, amb Porcel. El catalanisme més radical ja hi ha anat fent les paus. El 2007 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La progressia no es pot permetre de seguir ignorant un dels grans autors de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. Ara que, vista l’experiència política dels darrers anys, Pujol ja no és aquella bèstia negra que hi havia a l’altre costat de la plaça Sant Jaume, potser seria hora de superar el bloqueig anti-Porcel. Un bloqueig del qual l’escriptor era ben consicent.

L’amistat amb l’expresident Pujol data de fa més de 40 anys, de quan els Triadú i Riba van rebre el jove mallorquí a Barcelona amb els braços oberts. Porcel sempre el va admirar per la seva intel·ligència, perquè és una bèstia política i un home culte. “Ara bé, la nostra relació m’ha perjudicat molt com a escriptor. Però mira: tothom tria el que tria, i ja està. I jo crec que, històricament, no m’he equivocat”, deia en una entrevista amb Pere Antoni Pons, quan tot just havia superat el primer càncer i es començava a obrir com mai, estovat, relaxat. Potser aquest darrer Porcel sense estridències, més amable, hauria connectat millor amb un públic més ampli, però la història no es pot canviar i l’obra és la que és. I la tenim aquí per ser llegida. Ara i sempre.