'So long', Leonard

Malgrat les grans estrelles que han passat aquest estiu pels nostres escenaris, el retorn de Leonard Cohen a Catalunya, a Cap Roig ahir, segurament es recordarà com el gran concert de l'any, a l'espera de la cita que oferirà al Palau Sant Jordi de Barcelona al setembre. L'escenari íntim de Cap Roig s'adiu més als melangiosos però poderosos temes d'aquest cantautor, un dels grans poetes del segle XX.

Abans del concert, Cohen va demanar dues ampolles de vi Château Rauzan-Ségla 2003, que tenen un preu aproximat de 550 euros cadascuna. I va compartir amb la seva banda un càtering vegetarià. Al cantautor li van portar dotze barrets perquè en tries per al recital.

Amb una aparent energia mínima, Cohen, 75 anys, va interpretar unes 25 cançons, amb peces tan populars com Suzanne i So long, Marianne, de quaranta-dos anys d'existència. Allunyat dels escenaris durant més d'una dècada, el 1998 manifestava al traductor i biògraf català Alberto Manzano -dins del llibre Conversaciones con un superviviente- que no pensava tornar a les gires i les actuacions. Seguint el seu mestre zen, Cohen es tancaria en un espartà temple budista a Califòrnia. Només un parell de discos magistrals el van treure de l'aïllament. Tot va canviar quan el seu assessor econòmic va fer desaparèixer els estalvis de cinc milions de dòlars. L'única solució va ser tornar a la carretera i l'any passat va fer una gira, que va tenir cita a Benicàssim. Fruit d'un d'aquells concerts és Live in London, 26 temes que són la base dels concerts d'enguany.

Seguint el guió, el recital de Cap Roig es va iniciar amb Dance me to the end of love, una cançó amb què ja començava fa vint anys. Els primers versos ens van situar en el seu univers sentimental i poètic: "Balla amb mi al so d'un violí en flames. Treu-me ballant del caos i porta'm a la seguretat. Aixeca'm com una branca d'olivera, sigues el meu colom i porta'm ballant fins al final de l'amor".

Una sortida guanyadora que dividiria en sèries un concert amb la banda de gala, una petita orquestra de multiinstrumentistes amb el baixista Roscoe Beck com a director musical, el mexicà Rafael Bernardo Gayol a les percussions, Neil Larsen als teclats, el guitarrista elèctric Bob Metzger, Dino Soldo als instruments de vent i l'aragonès Javier Mas -habitual del grup de Maria del Mar Bonet-, que va alternar la guitarra espanyola amb el llaüt i fins i tot la bandúrria. Els cors també van ser de luxe, amb Sharon Robinson -que ha signat algunes de les lletres amb Cohen dels últims discos- i les germanes Charley i Hattie Webb, que, a més de cantar com àngels, toquen instruments de corda. La segona va ser l'apocalíptica The future: "Tots els poetes fastigosos vindran a imitar Charlie Manson" o "agafeu l'únic arbre que queda i claveu-lo al forat de la vostra cultura". A partir d'aquí, el xou ja no va tenir marxa enrere: Ain't no cure for love, Bird on the wire, Everybody knows, In my secret life i Who by fire van sonar resplendents, amb Cohen i les noies vocalitzant cada vers i modulant les estrofes i la banda alternant les cadències i els solos a les peces.

Un altre dels moments culminants va ser quan a l'inici de la segona part, amb Tower of song, va invocar el seu mestre Hank Williams tossint de nit: "Els amics m'han deixat i tinc molts cabells blancs. Pateixo als llocs on havia jugat. Estic boig per l'amor però no progresso. Cada dia pago el lloguer a la torre de la cançó". I la torre es va instal·lar dissabte a la mitjanit a Cap Roig. Àgil i somrient, dret o de genolls, amb barret, Cohen va recrear amb cura himnes a l'amor i a la humanitat de la intensitat de Sisters of mercy, The partisan, Hallelujah, I'm your man i la lorquiana Take this waltz. No podien faltar dos clàssics dedicats a les seves muses dels anys seixanta, Suzanne i So long, Marianne, on Cohen va murmurar de nou la seva ideologia: "Em considerava una mena de gitano fins que em vas acompanyar a casa... Ara necessito el teu amor amagat, tinc un fred espantós". Fa anys, sobre les dues dones que el van guiar, Cohen va explicar que mentre Marianne era una lluminosa dona casolana i protectora, Suzanne era una obscura femella dominant i directa, d'irresistible sensualitat fins a l'extrem d'escriure: "Quan veig el seu cul, m'oblido de tot el dolor pel qual hem passat".

Cohen va immortalitzar-les en el mirall de la bellesa de les seves peces. En algun moment d'aquest retorn als escenaris, el músic i escriptor va agrair al públic haver mantingut vives les seves cançons durant tants anys. Els temes, normalment escrits amb una proverbial paciència, sonen immaculats, des dels intimistes als més irònics i sarcàstics, com quan diu a First we take Manhattan -cap a final del concert-: "Em van condemnar a vint anys d'avorriment per intentar canviar el sistema des de dins".

Des del 1967, quan va substituir la literatura per la música com a principal activitat artística, Cohen ha editat tan sols onze discos d'estudi, molts dels quals són la síntesi d'un gran treball d'elaboració. Si mirem només I'm your man, del 1988, ho comprovarem. En comunió amb el públic, la banda de Cohen al complet va acabar el concert amb Whither thou goest: "Allà on vagis aniré jo, allà on visquis viuré jo". Manllevant la tornada de So long, Marianne, li donarem un a reveure a Cohen, que tornarà per actuar al Palau Sant Jordi. L'esperem devotament.