"Mai ens havia ni passat pel cap fer una seqüela de «Rec»"

Diversos premis internacionals, fans arreu del món (sobretot a Amèrica Llatina) i un remake de Hollywood (Quarantine) certifiquen el fenomen en què s'ha convertit la pel·lícula de terror Rec, codirigida el 2007 per Jaume Balagueró i Paco Plaza. Venècia va ser testimoni, ara fa dos anys, de l'estrena del film i de la connexió immediata que va aconseguir amb el públic. Demà s'estrena internacionalment Rec 2, precisament a la Mostra de Venècia, a la secció oficial fora de concurs: es tanca un cercle, o més aviat continua una espiral que apunta molt amunt. La seqüela reprèn la història 15 minuts després d'on acabava la primera part. Quatre policies d'elit acompanyen un tècnic sanitari a l'interior de l'edifici per saber què ha passat exactament...

Esteu repetint els passos de Rec: torneu a Venècia, tot i ser una seqüela, i al Festival de Sitges.
P.P.: És molt bonic, sobretot el fet d'anar a un festival de categoria A, no específicament de gènere. Quan hi van acceptar la primera part, va ser com el tret de sortida que va mostrar les possibilitats reals de la pel·lícula. L'acollida que va tenir ens va sorprendre i ens va omplir d'entusiasme. Tornar allà és molt bonic, és fer un viatge al punt on tot va eclosionar. J.B.: A mi també em fa una il·lusió especial tornar a Sitges. He crescut allà, i després de com va funcionar Rec, tornar-hi és un regal.

Per quin motiu heu decidit posposar altres projectes que teníeu per separat i rodar per primera vegada una seqüela?
J.B.: Mai ens havia ni passat pel cap fer una seqüela. La primera motivació de fer-la va ser trobar-nos amb la reacció del públic, veure que la pel·lícula funcionava, que ens preguntaven moltes coses... Hi havia un entusiasme al voltant de Rec, i això és el que ens va fer entregar-nos a la direcció d'una continuació.

Vau deixar caps sense lligar a Rec i ara queda tot més explicat. ¿Us ho heu inventat ara o tot ho teníeu al cap des del principi?
P.P.: A la primera part s'explicava només allò que la càmera arribava a registrar, però el que és l'armadura de la trama ja estava concebuda. El que intentàvem en aquesta segona part era explorar i aprofundir en els petits misteris que havien quedat oberts. Rec 2 és una continuïtat molt directa de la primera part i la història és la mateixa. J.B.: I en realitat, aquesta trama de possessió, d'infecció greu, ja era a Rec. Si analitzes la gravació del magnetòfon, els retalls de diaris... clarament parlen d'una nena posseïda a Portugal, que l'Església hi va intervenir...

¿Teníeu clar que l'estil seria el mateix, aquest rodatge amb càmera subjectiva que mostra només el punt de vista de qui porta la càmera?
P.P.: Creiem que un dels segells de Rec és la manera com està feta, el gènere al qual pertany: aquesta immersió de l'espectador, gairebé en primera persona, és molt característica de la primera part i la volíem seguir explorant.

Després de la vostra pel·lícula es va estrenar Monstruós, i sembla que aquesta manera de rodar es popularitza.
J.B.: Sempre es parla d'El projecte de la bruixa de Blair com a antecedent, però n'hi ha molts d'anteriors, com Holocaust caníbal. És veritat que, coincidint amb l'aposta de Rec, hi ha hagut una mena d'explosió d'aquest tipus de narrativa. Jo crec que té a veure amb la situació de l'audiovisual en aquest moment. L'espectador ja no es limita a seure davant d'una pantalla de cinema o d'una televisió i veure el que ofereix, sinó que és un actor més del procés; fins i tot crea i difon continguts. Jo crec que demana una posició molt més activa dins del fenomen audiovisual, i per tant es comença a buscar propostes noves que li permetin una interacció. Nosaltres vam apostar per aquesta narrativa per implicar molt l'espectador dintre de la por i l'acció, vam fer una pel·lícula en directe, i és una mica el que hem intentat amb Rec 2.

Ara substituïu una sola càmera per cinc o sis càmeres. ¿Això ha complicat el rodatge o l'ha fet més fàcil?
P:P: Pel que fa a la dificultat tècnica, no hi ha gaire diferència. Sí que n'hi ha a l'hora de plantejar-nos la narrativa de la pel·lícula. Aquestes narracions que es van creuant plantejaven una sèrie de reptes a l'hora d'escriure i muntar la pel·lícula. Havíem d'articular el temps, que en la primera era molt senzill, era cronològic, lineal. J.B.: Una dificultat afegida eren les càmeres que porten als cascos: havien de ser molt lleugeres, oferir una resolució acceptable... I el fet de gravar amb aquestes càmeres era molt arriscat, perquè els actors portaven la càmera penjada al casc, no hi ha cap mena de manipulació, és realment així. Això era un repte per a nosaltres, i per als actors: havien d'interpretar i al mateix temps gravar bé.

No hi falten algunes notes d'humor.
J.B.: La idea era, com a Rec, portar l'horror a un límit tan extrem que gairebé convertia la pel·lícula en un slapstick, una comèdia esbojarrada, sense deixar de ser una pel·lícula de terror. Hi ha algun moment que fins i tot els personatges riuen.

Què us va semblar Quarantine, el remake nord-americà de Rec? Què vau sentir en veure-la?
J.B.: Vaig tenir una sensació molt estranya, perquè veus una pel·lícula que ja hem fet nosaltres i que han tornat a fer uns altres, però molt igual. És tan estranya que se'm fa molt difícil jutjar-la. Suposo que li passa a tothom que veu un remake d'una pel·lícula seva.

Com a fans del terror, de qui us considereu més deutors?
P.P.: Aquesta pel·lícula en concret és deutora sobretot de la primera. Però ens hem criat veient aquest tipus de pel·lícules, i Rec 2 és una celebració del gènere de terror. Quan la veus t'adones de la quantitat de coses que formen part del nostre background cultural i sentimental, i que acaben aflorant. Homenatges concrets, potser l'únic és la seqüència de la sang de la cosa. Molta gent ens ha plantejat semblances o picades d'ullet de la pel·lícula que no hem fet conscientment. B.: Rec 2 és un gran homenatge al gènere, en majúscules.