El rei desmesurat

En els concerts de les grans estrelles del rock i del pop tot el que passa dalt l’escenari és gairebé tan important com la música. I si no que l’hi diguin a un amant dels espectacles de gran format com Elton John, que ahir al vespre va portar al Palau Sant Jordi un dels muntatges més espectaculars dels que han passat pel recinte barceloní.

A les nou en punt, sobre una estrella de llums de neó que presidia l’escenari, es va descobrir el lluentíssim piano vermell que dóna nom a la gira The Red Piano. Amb la seva indumentària característica: camisa i ulleres de conjunt amb el piano i jaqueta negra llarga gairebé fins als peus amb un dibuix a l’esquena que representava el mateix Elton John sobre un coet, el primer que va fer la veritable estrella de la nit va ser acostar-se a saludar el públic de les primeres files, la mitjana d’edat del qual passava dels quaranta i gairebé vorejava els cinquanta.

Els primers compassos al piano de Bennie and the jets començaven a sonar... “És increïble tornar a ser a Barcelona, és una gran ciutat”, deia el cantant britànic per intentar guanyar-se una mica més un públic que, en realitat, ja tenia a la butxaca. I ja no hi va haver treva fins al final. Cada tema que interpretaven Elton John i la seva banda anava acompanyat per unes imatges surrealistes projectades en una enorme pantalla que anava de punta a punta de l’escenari, una escenografia dissenyada pel seu amic i controvertit fotògraf David LaChapelle, que el mateix Elton John ha descrit com a “brillant, hortera i plena de colors”. Tot feia intuir, doncs, una vetllada realment kitsch i, al final, la desmesura va acabar regnant a l’escenari de Sir Elton John amb uns pits i unes cuixes femenines inflables i uns plàtans de dimensions incalculables, a més d’uns globus enormes de colors que van llançar al públic durant la versió del Pinball wizard de The Who.

Philadelphia freedom, Daniel, Believe i Rocket man van merèixer les primeres ovacions. Ni en un moment com aquest vam poder passar per alt que en un altre punt de la ciutat s’estava jugant un partit de la Champions, ja que un espectador va tirar a l’escenari una samarreta del Barça que portava el seu nom. Després van venir les seves preferides Someone saved my life tonight, Goodbye yellow brick road i Nikita en solitari, només Elton John i el piano vermell, amb la qual va demostrar que potser ja no és el de les dècades dels 70 i 80, quan va començar, però que conserva tot el poder en la seva veu.

Ahir al Sant Jordi el públic tampoc va trobar a faltar temes com Don’t let the sun go down, Sorry seems to be the hardest word, Candle in the wind i I’m still standing, un bon recorregut pels més de quaranta anys de carrera que va acabar –sense dret a bisos– amb Your song també en solitari, amb la qual va voler expressar l’amor que sent pel públic. Totes elles són cançons que formen part de l’imaginari col·lectiu de més d’una generació, i que per més vegades que les hagis sentit, Elton John encara aconsegueix que sonin fresques. Tot un recital que fins i tot els menys entusiastes del cantant sabrien apreciar.