De viatge pel Sónar

Animal Collective van inaugurar ahir a la nit la segona i última jornada nocturna del Sónar 2009. Era l'inici del comiat del festival, i la veritat és que no podria haver començat de millor manera. El grup de Baltimore establert a Nova York no ha esdevingut una de les últimes sensacions indies de la dècada per casualitat, sinó perquè cada cop que publica un disc o puja a un escenari demostra el seu potencial. Passades les onze de la nit va engegar la seva maquinària de pop psicodèlic en un SónarClub que potser els quedava massa gran i que presentava un aspecte encara massa fred, ja fos per l'hora o perquè al client Sónar no li interessava la seva proposta. En el primer tram d'actuació van fer bones les seves obsessions còsmiques i lisèrgiques i van iniciar un esplèndid viatge mental, però també instrumental i emocional, pels seus mons imaginaris, terra de ningú on la psicodèlia, el pop, el folk i l'electrònica derivativa mantenen una bona relació.

La febre negra
Des de la primera jornada nocturna del festival, divendres, hi havia molta expectació per veure què podia fer Grace Jones. Amb una hora de retard sobre el que estava previst, la diva negra va aparèixer dalt d'una tarima per plantejar-nos un debat eternament lligat a una actuació en directe: què va ser primer, la música o l'espectacle? Perquè l'actuació de la jamaicana es pot dividir entre el que vam veure i el que vam escoltar. Com a proposta visual, posada en escena i xou de varietats, cap queixa: barra de stripper, canvis de roba constants, una col·lecció de barrets que ja voldria per a ella la reina d'Anglaterra i disposició escènica impecable van donar forma a una vetllada en què també va ploure confeti o en què l'artista fins i tot es va atrevir a cantar mentre jugava amb un hula-hoop. Musicalment, però, és una llauna difícil de pair sense tant embolcall, un intent poc aconseguit, pesat i molt repetitiu de fer creïble i vigent un repertori sense història.

A la mateixa hora teníem en acció Little Boots, una altra de les revelacions del panorama pop anglès, que se'n va sortir millor que La Roux. Potser és un tema de cançons, segur que també un tema d'actitud a l'escenari i de personalitat, però va agradar més. Els triomfadors de la nit, però, van ser Buraka Som Sistema. Aquest grup és una aplanadora en viu, tot empenta, nervi i energia. El públic va embogir. La seva reformulació i actualització dels ritmes africans en un context urbà i occidentalitzat funciona a la perfecció quan entra en contacte directe amb la gent, és com si guanyés intensitat i es fes més gran i poderosa. Dissabte ni els tímids ni els graponers es van resistir al seu encant. Irresistibles també els ritmes de James Murphy i Pat Mahoney, dels quals s'esperava una sessió de disco, però que van preferir tirar pel house de Chicago.

De Pau Riba i amics a Ben Frost
Hores abans, al Sónar Complex, i dins de l'última jornada diürna al CCCB, que presentava l'entrada més potent de les tres, amb el paper venut des de feia dies, es van cremar els últims cartutxos del programa. Per exemple, Pau Riba, amb l'ajut del grup Mil Simonis, es va dedicar a restar transcendència al context i va dirigir una altre viatge sui generis pel seu vessant menys ortodox i formalista.

Abans, en aquell mateix escenari, havíem pogut assistir al debut barceloní de Ben Frost, un dels autors més interessants de l'escena electrònica experimental. L'australià, tot i que viu des de fa temps a Islàndia, es va presentar amb un laptop i una guitarra, els únics estris que necessita per regirar els budells d'aquest instrument i convertir-lo en un recurs expressiu radical i pertorbador, gràcies a un so intens i desafiant que no pot ni vol deixar indiferent. Artífex d'un dels millors moments que s'han viscut aquest any al festival. La marató de ritmes experimentals va acabar amb el showcase del segell Raster Noton, encapçalat amb bona nota per SND.