"Necessito saber què estic dient"

Un meteorit ha esclatat al bell mig del pop mundial. És anglesa, es fot de Michael Jackson, diu que està farta d'escoltar lletres que no volen dir res, i treballa amb instruments electrònics com si toqués una guitarra acústica.

Publicarà aquí a finals de mes un disc homònim que al Regne Unit ha causat furor. La pedra gegant vinguda de l'espai exterior es diu Elly Jackson, es fa dir La Roux (la Pèl-roja), té 21 anys i, a més d'afirmar sense embuts que al pop d'avui no es canten més que bestieses, assegura, taxativa: "L'escriptura de cançons ha perdut el seu sentit. Fer cançons és ara una cosa molt diferent d'escriure cançons. Jo necessito saber què estic dient, què sento. No m'agrada això de «Besa'm a través del telèfon». Sembles un tap de suro".

Aquest divendres tindrem La Roux al Sonarvillage i podrem comprovar que la seva proposta electrònica, que beu directament dels anys 80, no és gens anodina. Agrada fins i tot als apòcrifs, i només cal escoltar temes deliciosos com Quicksand, In for the kill, Colourless colour i Reflections are protections, amb rimes pròpies del millor hip-hop, tonades dignes d'una Ani DiFranco, i un ritme electrònic que et pulveritza.

Parlant amb ella per telèfon, durant prop de mitja hora, encara veus més clar que acaba de néixer una estrella. No estem assistint a l'aparició d'una nova Madonna. Sinó a alguna cosa més, que ultrapassa el mite adolescent.

Depeche Mode, Yazoo...
No és que La Roux vagi de cantautora purista amb un sintetitzador a la mà. Això sí, diu veritats: "Estic cansada de lletres a l'estil «Baby, et vull veuré més tard; baby, yeah, ho farem al club, yeah». No m'importen. Fuck off! És totalment estúpid".

La seva principal font d'inspiració, ens confessa, ha estat Vince Clarke, fundador de Depeche Mode i autor de hits com Just can't get enough, propulsor de bandes com Yazoo i Erasure. La Roux reivindica aquell so dels 80: "En termes de música pop, crec que és el millor que s'ha fet mai: és feliç, divertida, èpica. M'agrada donar un toc feliç a la meva música, però també un aire melancòlic. Crec que la música dels 80 obre una porta al classicisme, amb cançons pop en el sentit literal".

Ella és conscient que s'ha ficat en un terreny musical molt estereotipat. Això no obstant, reivindica una manera de fer: "M'agrada escriure cançons amb instruments naturals, però això no vol dir que les hagi de gravar d'aquesta manera. Hi ha moltes cançons d'aquest disc que he escrit i compost amb una guitarra acústica. Després hi he afegit percussions i instruments electrònics. Fins i tot el Thriller de Michael Jackson va començar així. Amb un piano i d'una manera natural. Això no vol dir que vulguis sonar així". I ho diu una noia que ha construït un "acudit" al voltant del clàssic del Rei del Pop, Tigerlily, amb veu d'ultratomba inclosa.

Una mica d'èpica
El seu fort és el que diu, a més d'unes melodies trepidants que ha ordit amb la cara oculta del seu projecte musical, Ben Langmaid. "He escrit les lletres perquè siguin escoltades, no com un simple acompanyament, com una cosa que suporta la melodia. Alhora, sóc conscient que molta gent que escolta pop no li importa la lletra, sinó que només busquen una bona melodia". I de què parla La Roux? Segurament del que pot parlar una noia de 21 anys, tot i que amb un alt sentit de la poètica de la quotidianitat. Li agrada citar la paraula èpica. I és que potser la vida urbana a Occident d'avui té molt més d'èpica que de lírica. Les seves cançons són plenes de tensions, d'històries que condueixen ràpidament de l'amor a l'odi més profund.

"El pitjor és -diu- no saber què sent la gent que tens al teu voltant. Jo sóc molt oberta i em frustra veure un amic a qui no pots dir què va malament perquè no ho admet. Sempre diuen que tot va bé, però tu saps que no és així i no l'hi pots dir. Aquestes cançons parlen de gent que tinc al meu voltant i amb la qual no puc connectar. És frustrant". I ens deixa clar que "no hi ha res del que jo he escrit que no sigui veritat, o que no hagi passat". A sobre és sincera. ¿El pitjor d'aquests sis mesos d'èxit?: "El que més m'ha xocat és la pudor dels taxistes. Per què no es renta la gent?".