Crítica
cinema
Ni una cosa ni l'altra
No hi manquen punts de partida interessants, en aquesta recreació d'alguns episodis de la vida de Lope de Vega. La confusió entre realitat i ficció, i la creació d'un nou tipus de teatre allà al segle XVI a partir d'aquesta dicotomia haurien pogut esdevenir elements de gran complexitat a l'hora de dibuixar els primers anys com a autor de Lope, i són temes que a la pel·lícula s'esmenten d'una manera recurrent. Andrucha Waddington i els seus guionistes, però, prefereixen la via dels embolics sentimentals, l'aventura i el retrat d'un personatge impulsiu i turbulent, que sempre resulten més atractius per al gran públic. No tinc res a dir, en aquest sentit, sobretot si considerem que Lope no vol jugar la carta artística, sinó la comercial. Els problemes arriben quan comprovo esparverat que el film tampoc em funciona d'aquesta manera: l'acumulació indiscriminada de peripècies –algunes presumptament còmiques, d'altres pretesament dramàtiques— mai no pot donar lloc a una bona ficció, com molt bé sabia el mateix Lope. En aquest sentit, resulta sorprenent un fet que es repeteix en aquest tipus de biopics: l'escassa entitat dels protagonistes. Vull dir que a vegades ens és igual que sigui Lope de Vega o Calderón de la Barca, i tenim la sensació que no canviaria gaire si així fos. Parlo de formes, és clar, i de respecte al personatge i la seva època, a com representar-la, com enfrontar-se a la visió que avui podem tenir d'ella. Aquestes sí que són qüestions que s'haurien de tenir en compte en qualsevol pel·lícula d'aquesta mena, i que en Lope ni es plantegen. S'hi prefereix el pintoresquisme i l'anecdotari. I fins i tot l'avorriment.