L'ombra del baobab

Diuen que al Senegal l'ombra del baobab, un arbre longeu i immens, és el lloc ideal per a les tertúlies, els jocs i els balls. Baobab és el nom que es va escollir per un club de Dakar que, als anys setanta, animava les nits a diplomàtics, intel·lectuals i joves funcionaris d'una Àfrica descolonitzada i especialment receptiva a les idees i els sons que venien de Cuba. I al cap dels anys, l'exuberant i eclèctica orquestra que tocava cada nit en aquell local ha acabat sent una de les grans ambaixadores de la música africana.

Dissabte, els veterans músics de l'Orchestra Baobab van desembarcar al Zorrilla amb les entrades exhaurides, i ben aviat es va veure que les butaques del centenari teatre badaloní farien més nosa que servei. Al públic no li va costar gaire posar-se en situació i deixar-se anar. Molt diferent del bolo de fa cinc anys, quan el grup senegalès va actuar al Fòrum de les Cultures amb un temps inhòspit i va haver d'esmerçar-se de valent per escalfar l'ambient. En qualsevol cas, és difícil no deixar-se endur pel ritme i la vitalitat d'aquesta orquestra, l'enèsim exemple de l'anar i venir constant de músiques entre Àfrica i Amèrica.

La Baobab passaria perfectament com una orquestra cubana. Una orquestra de club amb molta experiència i molt d'ofici. Congues i timbals van trenant patrons de son, txa-txa-txa, rumba, guaracha... I per sobre, els dos vocalistes animen el sarau, mentre el saxofonista i el guitarrista alternen el protagonisme instrumental. Aquests dos músics són els dos pilars de l'orquestra i no podrien ser més diferents entre ells. El saxo tenor d'Issa Cissoko, un malià alt que a més de tocar el seu instrument s'encarrega de ballar i exaltar el públic, és expansiu, vigorós i tot ritme; en canvi, Barthélemy Attisso, un dels integrants de l'orquestra que es mantenen des del principi, és un advocat togolès baixet i tan discret que, quan no toca, abandona l'escenari silenciós. Ara, quan s'hi posa amb la guitarra elèctrica, deixa clar que és un músic descomunal, amb un privilegiat sentit de la melodia i un gust prodigiós. L'Orchestra Baobab ha tingut una trajectòria intermitent. Als setanta van marcar la pauta musical com una de les millors orquestres panafricanes que proliferaven a les capitals d'estats joves i il·lusionats. Als vuitanta es van veure eclipsats per la irrupció de les noves sonoritats de Youssou N'Dour, i van deixar-ho estar per dedicar-se cadascú a feines diferents. I als noranta, gràcies als anglesos que van empescar-se l'etiqueta de la world music, van reunir-se per llançar-se als circuits internacionals. Avui sembla que ja han assolit un estatus més enllà de les modes. No han de demostrar res, fan el repertori de sempre, i la gent els ho agraeix.