Scorsese desferma la bogeria

La quarta col·laboració de Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio, Shutter island, es va presentar ahir a la Berlinale a la secció oficial fora de concurs i va fer evident el doble sentit de la paraula bogeria. D’un costat, la pel·lícula explora la paranoia a través d’una història ambientada en un psiquiàtric als anys 50. De l’altre, al carrer i als diferents espais del festival es va comprovar la passió que desperten el director i l’estrella, cada un en el seu terreny.

Shutter island té elements en comú amb El cap de la por, i s’ha de situar entre la filmografia més comercial de Scorsese, si és lícita aquesta distinció en un director que sempre ha intentat fer pel·lícules per al gran públic. Leonardo DiCaprio i Mark Ruffalo interpreten dos agents de policia que, el 1954, arriben a l’illot que dóna títol al film, on hi ha un psiquiàtric que acull els malalts mentals més perillosos.

Ben Kingsley interpreta el director d’aquesta institució. Una perillosa psicòpata ha desaparegut misteriosament de la cel·la, i els policies han d’investigar com i on ha escapat. Aquest esquema inicial clàssic del gènere policíac aviat dóna pas a una complexa història en què res no és el que sembla, ni està clar a quina banda està cadascú de la línia que separa la salut mental de la bogeria.

La pel·lícula es basa en la novel·la homònima de Dennis Lehane, autor també de l’oscaritzada Mystic river, de Clint Eastwood. “Em va arribar el guió basat en el llibre i em va impactar molt –recorda el cineasta–, especialment la part final. Vaig sentir una gran compassió pel protagonista, el seu patiment em va afectar molt”.

La novel·la s’ambienta a la dècada dels anys 50, una època que Scorsese relaciona amb la paranoia: “La història em recordava la por d’aquells temps. Jo era un nen aleshores, i vivíem amb una certa paranoia per la Guerra Freda, la bomba atòmica, el comunisme, els traumes dels excombatents de la Segona Guerra Mundial...”. Reconeix que “també hi ha paranoia en el món modern”, però no va voler respondre la pregunta de si té a veure amb l’11-S o bé amb la Guerra de l’Iraq.

Elements combinats
Shutter island també està relacionada amb el cinema d’aquells temps: “Les pel·lícules que veia són un punt de referència, una inspiració. Quan dirigeixo, intento escriure amb tot el vocabulari que ofereixen més de cent anys d’història del cinema, amb elements de cinema bèl·lic, l’expressionisme alemany...”.

Leonardo DiCaprio va definir el seu personatge com algú fascinant, que mostra “com pot reaccionar un ésser humà a un trauma tan extrem”, i diu que també va trobar un referent clàssic: “Em va inspirar molt el James Stewart de Vertigen, la seva ambigüitat i la manera de passar de la realitat a la paranoia”.

Però al que més es va dedicar DiCaprio a la multitudinària roda de premsa d’ahir va ser a lloar Martin Scorsese: “Sempre estem parlant de diferents projectes, i si tinc l’oportunitat de tornar a treballar amb ell, per mi serà un regal. Però el millor regal que m’ha pogut fer és donar-me una nova perspectiva del cinema”. Diu que treballar amb ell és un desafiament constant: “Plaer no és la paraula central per definir la nostra relació, sinó més aviat el desafiament. Cada dia que treballem junts intentem complir un objectiu”.

En termes similars es va expressar Ben Kingsley, tot i tenir 66 anys, 31 més que DiCaprio, i haver guanyat un Oscar: “L’actor que treballa amb Martin es troba al lloc ideal. Ell controla la càmera, la il·luminació, el lloc de rodatge..., tots els elements estan estudiats perquè l’actor es trobi en el lloc perfecte quan arriba al plató. I de seguida entens què vol de tu, d’on ve i cap a on va cada escena”. “És una de les persones més intel·ligents d’aquesta sala”, va concloure amb una elegància que fa honor al títol de Sir amb què va ser distingit.

L’interès de Shutter island està més en el virtuosisme amb la càmera de Scorsese i en les bones interpretacions dels actors que en l’aportació del film sobre un tema tan tractat a la pantalla gran com la bogeria. A més, els referents clàssics que l’inspiren, l’allunyen del cinema més personal del cineasta, amb una posada en escena frenètica, deutora de la Nouvelle Vague.