Tempesta elèctrica de comiat

La darrera jornada de Primavera Sound, que ahir acomiadava la seva edició més exitosa, amb una assistència aproximada de 75.000 persones, segons dades de l'organització, tenia un únic protagonista, el canadenc Neil Young. De fet, era el protagonista t'agradés o no la seva música, bàsicament perquè en la primera hora i quart d'actuació no estava programat cap altre concert que li fes competència. En altres paraules: si no t'agradava la seva música et foties. Si això no va ser decisió de l'artista, el cert és que no hauria estat malament tenir en compte la diversitat de gustos i preferències del públic.

Amb deu minuts de retard, Young va sortir a l'escenari amb ganes de marxa. Mansion on the hill, Hey hey my my (Into the black), Are you ready for the country i Everybody knows this is nowhere, quatre clàssics indispensables de la seva discografia, d'èpoques diferents, obrien foc, amb ejaculacions elèctriques poc derivatives i sí molt compactes, a pèl i amb potència. El primer moment de cert èxtasi, però, arribaria amb Cortez the killer, l'obra mestra de Zuma. Superats aquests primers quaranta minuts de gran intensitat, l'argument del xou va canviar per endinsar-se en un tram de perfil més acústic i relaxat, amb Mother Earth, The needle and the damage done, Unknown legend, Heart of gold i Old man. Aromes country per a un impàs massa llarg i repetitiu abans de l'última part del recorregut, de nou endollada. Down by the river i el blues Get behind the wheel, del tot innecessàries tenint en compte les perles que van quedar fora, i l'himne Rockin in the free world, que va sonar enorme, remataven la feina abans del bis, per al qual havia reservat la versió dels Beatles de A day in the life. El balanç ens va deixar un concert que va anar de més a menys, en cap cas memorable, més curt del que tothom creia a priori i amb un repertori del qual s'esperava algun hit més per arrodonir la jugada.

L'actuació de Young, però, no hauria de restar protagonisme a l'altre gran personatge d'ahir, el britànic Michael Nyman. De ben segur que molts dels que van omplir l'Auditori no havien vist mai Nyman en directe, i conscient d'això el compositor va optar per la via fàcil i més populista, és a dir, interpretar els grans hits (si és que podem parlar de hits en un context sonor com el seu) de la seva trajectòria, bàsicament les bandes sonores que va escriure per a Peter Greenaway i també les partitures d'El piano. Va fitxar, va complir l'expedient i va cobrar, però és clar que aquell no era el seu hàbitat.

Decebedor Jarvis
La veritat és que després de la sessió eixordadora, enlluernadora i extenuant de My Bloody Valentine a L'Auditori, un concert que s'haurà de pair del tot amb el pas del temps, es feia difícil sortir a jugar amb motivació i ànims a qualsevol dels escenaris del Fòrum, bàsicament perquè sabies que no trobaries res prou excitant. Tot i així, Kristin Hersh i els seus enyorats Throwing Muses van justificar un retorn força esperat pel públic indie des de feia ja uns anys. Sòlids, com si no hagués passat el temps, van reivindicar una colla de hits indispensables del rock universitari de Boston dels 90 amb bona actitud, ganes i motivació, a banda d'un so que manté la seva força i empenta del passat. L'altre candidat al podi de la jornada va ser Dan Deacon, una de les promeses de la temporada, artífex d'un so que barreja el pop, l'electro i l'experimentació melòdica electrònica i que en directe, acompanyat d'una orquestra molt particular, va confirmar els valors a l'alça de la seva proposta.

La gran decepció de la nit l'apuntem a Jarvis Cocker, el que va ser líder de Pulp. El seu pop d'autor, irònic i cada cop més preocupat d'una mirada adulta desmitificadora, es va quedar en un repàs avorridot i sense espurna del seu disc en solitari, que als deu minuts ja despertava badalls i forçava les primeres desercions. El record de My Bloody Valentine era massa present, i per això Shellac van sonar com uns aficionats al seu costat.