La importància de dir-se Jordi

Al marge del que diguin o hagin pogut dir els documents oficials, em dic Jordi i em faig dir Jordi perquè així ho van decidir els meus pares fa ja unes quantes dècades. I sí, m'agrada dir-me Jordi; no voldria dir-me, ni que m'anomenessin, d'una altra manera, i tinc un fill, el primer, que es diu Jordi. Això darrer no ho vaig decidir tot sol. Jo només tenia dret de veto i la veritat és que en vaig haver de vetar uns quants, de noms, fins que qui tenia veu i vot es va adonar que no m'agradaria cap altre nom per a un primer fill que no fos Jordi. La torna va ser dir sí als que van venir després, i per això a casa, i contents, tenim un Oriol i un Albert.

Ara, quan t'encarreguen que escriguis sobre per què t'agrada el teu nom i et suggereixen un titular com el que encapçala aquesta crònica, la cosa canvia. El primer que et ve al cap és l'obra d'Oscar Wilde La importància de dir-se Ernest, que, segons m'explica la més britànica de les meves coneixences, aquell que també ha llegit Chesterton, més que d'un Ernest ve a ser una sàtira punyent dels costums socials de l'Anglaterra de finals del XIX, juga amb el nom propi en llengua anglesa del títol, Earnes, i el que diu en realitat és que allò que importa és ser seriós i franc. Siguem francs, doncs.

Per què hi ha tants Jordis batejats en aquella dècada? Que dissertin els estudiosos, però per alguna cosa havia de ser. És un nom català. I això ja imprimia caràcter. El sentíem català. I per això es va popularitzar en plena dictadura. Era important dir-se Jordi. Després vam saber que també era patró de Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Bulgària, Etiòpia i Aragó. Però per nosaltres Jordi era i és català, amb drac o sense. Per això Sant Jordi és el feiner més festiu del món i així el vull. Amb la gent al carrer, amb roses i llibres. Dir-se Jordi volia dir alguna cosa durant la foscor del franquisme, i gent tant múrria com Cruyff hi va saber jugar quan va posar Jordi al seu primer fill. Cruyff era un ídol i anava pel camí de ser llegenda, com el nostre sant Jordi.

Jo m'havia de dir Josep per tradició familiar. Ja saben: de Joans, Joseps i ases, n'hi ha a totes les cases. El meu pare es deia Josep i el seu pare també se'n deia. Curiosament, però, l'avi era conegut com a Pep i el meu pare, com a Pepito, i a qui li deien Josep era al meu oncle, que també convivia a la masia familiar. Massa Joseps per a una sola casa, va dir el meu pare a qui havia de ser el meu padrí i que, curiosament, no es deia Josep sinó Joan i que, a més de ser l'avi matern, era el principal interessat a fer-me dir Josep perquè pensava que així quedaria bé amb l'altra branca de la família. Però el meu pare, un home que mai aixecava la veu i a qui molt poques vegades li vaig sentir explicar el seu periple des de la «lleva del biberó» fins al camp de concentració de Miranda, passant per la batalla de l'Ebre, va dir «no». Em diria Jordi com un seu germà petit, a qui va fer de padrí, i com el fill del meu oncle, el meu cosí, que va néixer poc més d'un any després. I aquell «no» va anar a missa, encara que els de casa no n'eren, de missa. I així el dia del bateig vaig quedar registrat com a Jordi, Josep i Joan. Bé, suposo –perquè mai ho he anat a mirar– que devia posar Jorge, José i Juan, perquè el calendari marcava el 57 i les coses anaven com anaven, encara que mai va ser el castellà llengua d'imposició, com ja ens recordarien dècades després els hereus dels que llavors manaven.

O sigui que em van dir Jordi. I Jordi vaig ser a casa, al pati de l'escola, encara que parléssim en castellà a classe, a l'institut i a la feina. I a la mili quan no passaven llista. Pels militars, sí, era Jorge.