Cultura

Manel: “Estaria bé triomfar a la República Txeca”

La banda tanca demà al Palau un exitós any ple de concerts

Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé han estat el fenomen del 2009. Han recorregut els Països Catalans de cap a cap, i han tocat a Espanya i fora d’Espanya. I tot gràcies al seu primer disc, Els millors professors europeus. Divendres i dilluns que ve tanquen al Palau de la Música una gira gairebé improvisada que és una de les fites històriques del pop-rock d’aquest país. Tindran un teloner de luxe, Joan Miquel Oliver. Parlem amb Gisbert, Padilla i Maymó.

En un any heu fet uns 70 concerts. Del no res a aquesta xifra hi ha un món.
R.P.: La cosa més bèstia que hem fet és tocar una nit a Elx, venint de l’Hospitalet de Llobregat, i l’endemà a Sant Feliu de Codines.

En camioneta o en avió?
G.G.: En camioneta.

¿Sou conscients del fenomen Manel, de tot el que heu aixecat al vostre voltant?
G.G.:
De cop ens van començar a arribar dates per fer concerts. I veus que hi ha un ritme. Tot va començar cap al febrer de l’any passat.
R.P.: I a finals de l’estiu la cosa es va disparar.
G.G.: L’èxit? La nostra manera de viure ha sigut anar fent concerts. El primer on va venir molta gent en una sala va ser el de la Faktoria d’Arts, a Terrassa. I ja era una cosa estranya, realment. Després ja vam omplir la sala Clap [Mataró], l’Hospitalet... I veus que te’n vas a Lleida i també ve gent, a les festes de Santa Tecla de Tarragona, i també ve gent... Ha estat una sorpresa constant... Però, igualment, te’n vas a Elx i hi ha cent persones.

Què us ha costat més de pair? La fama? ¿Per això no sortiu gaire als mitjans de comunicació?
G.G.:
Quan has explicat la història ben explicada a tothom, ja no fa falta repetir-la. Tampoc no s’ha d’enaltir la preservació de la nostra intimitat. En un moment donat, vàrem dir: “Ja n’hi ha prou”. I tot va ser una decisió racional. Si no haguéssim parat en cap moment, hauríem tingut la sensació de cansament, de sempre dir el mateix.

¿Us veieu com un fenomen popular, no mediàtic?
R.P.:
Quan va sortir el disc, la tardor del 2008, no vam fer gaires coses.
G.G.: No va ser un disc anunciat a la televisió. Crec que el que va passar és que els disc va anar agradant, passant de mà en mà.

Amb què creieu que heu connectat? La gent va entusiasmada als vostres concerts.
G.G.:
De vegades correm el risc de teoritzar molt. Simplement hem fet un disc. Tampoc no cal donar-li tanta importància.

¿Teniu alguna cosa pensada per al 2010? Us pressionen?
R.P.:
No. Tot ho pensem nosaltres, com hem fet sempre. I serà el que farem el 2010, que podrem parar, no fer concerts, i treballar en el disc nou.
G.G.: Tenim coses, però feina d’assaig, de crear coses que estiguin bé, no.
M.M.: No tenim cap mètode. Ara tenim ganes de pensar un disc. Volem descansar. I quan tot estigui preparat, ho traurem.
G.G.: No tenim cap pressió. Ni discogràfica ni de management. ¿Avui dia vols dir que algú té pressió per treure un disc nou?

La pressió dels contractes discogràfics.
R.P.:
No tenim cap contracte firmat.

Molta gent ha vist en el Common people de Pulp que toqueu en directe una metàfora de com sou vosaltres. És així?
G.G.:
No. El toquem de manera anecdòtica i casual.
M.M.: La gent dóna molta importància a això de La gent normal.
R.P.: Va ser un encàrrec de l’Sputnik, que ens va demanar que versionéssim una cançó catalana i una de fora. De les que ens agradaven, estaven totes agafades. Vam triar el Common people, perquè de les que quedaven, era la que ens agradava més. Ens acollonia molt...
G.G.: No reivindiquem la gent normal ni res d’això. És una traducció.

¿Encara us considereu normals?
R.P.:
Jo mai m’he considerat normal.
M.M.: Som igual que abans.

No us paren pel carrer?
M.M.:
A mi, molt pocs cops. Suposo que a ell [al Guillem], més [Gisbert assenteix].
G.G.: La gent et coneix. I sí que n’hi ha que et paren i et diuen alguna cosa.
R.P.: No havia pensat mai abans si era normal o no.

Heu revitalitzat el folk local tot actualitzant fenòmens que semblaven rancis o antics. Ho buscàveu?
R.P.:
No ho hem fet a consciència. Vam fer unes cançons que ens agradaven.
G.G.: El concepte de Corrandes de la parella estable, de fet, va sortir després. Hi ha gent que ja ens ha dit que la cançó en si no és una corranda... Abans de posar-t’hi, mai saps com faràs les cançons, no et planteges quina estètica tindran.

¿La feina d’observació que hi ha a Els millors professors europeus canviarà, ara que no sou incògnits?
R.P.:
Espero que no. Espero que no canviï gaire la nostra manera de treballar.
G.G.: Entenc que, en aquest sentit, la situació en què estem ara és molt diferent de la de fa dos anys. Però no sé si el disc proper serà idèntic o com si no hagués passat res amb el primer disc. Quan et poses a treballar, quan et concentres, tota la resta desapareix: et trobes sol amb les teves eines, les teves limitacions i les teves virtuts.
R.P.: També som dos anys més vells.
G.G.: Més savis, més avinagrats.

Darrere vostre ha vingut tot un fenomen nou de neofolk.
M.M.:
De vegades és una mica perillós parlar de fenòmens.
G.G.: Els Anímic estan molt bé, però nosaltres no els hem descobert. Ells porten fent música des de molt abans que nosaltres. El Petit de Cal Eril és contemporani a nosaltres. Nosaltres no hem obert cap camí.

En una enquesta entre crítics i periodistes, Els millors professors europeus surt el quart millor disc de la dècada. ¿Ha estat arribar i moldre?
R.P.: Suposo que estem més frescos a la memòria.
G.G.: Crec que els d’Antònia Font, Visca la Llibertat, Set tota la vida, són discos que he escoltat molt, i molt abans que se m’acudís escriure una cançó.
M.M.: Mishima és qui comença la moguda de la música a Barcelona, movent públic.

¿Sense tots aquests, el vostre èxit hauria estat impossible?
G.G.:
Sí. Els Antònia Font, per exemple, van haver de picar molta pedra.

Heu coincidit en un moment terrible per a la música discogràfica. ¿Creieu que us ha perjudicat?
R.P.:
Al principi molta gent ens deia que no trobava el nostre disc.
G.G.: Per a un desconegut, suposo que és difícil encertar les còpies inicials. Però passa que a Lleida no hi ha cap botiga digna per comprar discos.
M.M.: Abans d’entrar en aquest món no sabíem ni el que es venia, ni el que hauríem venut fa quinze anys.

¿Teniu por que el país us quedi petit?
R.P.:
La idea és tocar fora de Catalunya. És més difícil, però... No volem quedar-nos en això.

Obrint Pas toquen molt a fora...
G.G.:
Estaria bé que ens convertíssim en un grup que comencés a sonar a la República Txeca, per exemple. Ens faria gràcia... Sabem que les xifres d’Els millors professors europeus són excepcionals. De temps n’hi haurà. Sabem que aquest 2009 ha estat molt bé, que hem fet molts concerts. Ara veurem què passa. Fer concerts aquí i fer concerts allà està molt bé, però l’objectiu més important és fer cançons i que surtin bé.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.