Talent sense espais

“¿Com podem parlar d’escena ni res semblant, si un músic de la categoria de Guillermo Klein, que té un prestigi brutal a Nova York i que viu aquí, el van a veure només quatre gats aquests dies a un bar de Barcelona?”. Molts músics residents a la nostra ciutat com el saxofonista basc Gorka Benítez ho tenen clar: no es pot parlar d’escena de jazz a Barcelona amb les mancances que encara existeixen a escala professional. El també saxofonista català Llibert Fortuny, un dels més coneguts del jazz català, ho diu d’una altra manera: “No hi ha escena sense escenaris, així de fàcil!”.
Músics, representants dels clubs i de les escoles consultats per l’AVUI es posen d’acord en el diagnòstic: cada dia hi ha més músics, de més qualitat i amb més projectes innovadors, però la majoria no poden exposar aquestes noves idees en l’entorn més immediat. Tots coincideixen a assenyalar la política de l’Ajuntament respecte als locals de música en viu com una de les causes d’aquesta situació.

Qualitat com mai
Malgrat tot, els músics no s’aturen: cada cop més jazzmen estrangers vénen a Barcelona per créixer com a artistes i també a la recerca d’un clima més agradable, mentre que els d’aquí busquen en ciutats foranes noves oportunitats.

“Mai havíem tingut un planter de músics tan immens, ben preparat i creatiu com ara”, explica Manel Camp, pianista, compositor i cap del departament de jazz i música moderna de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). “Si no fos perquè el país encara li falten espais, públic i oficines de management que apostin pels músics d’aquí; podríem equiparar-nos al nivell de qualsevol ciutat d’Europa”, subratlla. Camp també apunta una de les principals paradoxes del jazz a Catalunya: “Els festivals s’omplen gràcies a la presència de grans figures; però per contra, la resta de l’any es fa molt complicat portar gent als clubs a veure el jazz que es fa a casa nostra”.

I és que, tot i les dificultats, alguna cosa es mou. Casos com el del jove guitarrista Jordi Matas (1976) demostren que sí que hi ha creativitat, però de vegades més ben valorada a fora que a casa. El seu darrer disc, Landscape, amb l’Organic Trio, ha rebut excel·lents crítiques de prestigiosos especialistes internacionals com l’espai web www.allaboutjazz.com o la revista de París Jazzman. Però no tot són flors i violes: “Sovint creus que a fora t’escolten amb més afecte que aquí –assenyala Matas–, i que s’adonen que estem fent coses noves”.

Per Matas, el problema d’arribar al públic podria venir de la mateixa etiqueta: “De vegades, voldria treure’m de sobre això de músic de jazz, perquè molts ho veuen i ja es fan enrere”. Per la seva banda, Llibert Fortuny apunta altres solucions per arribar a la gent: “Es tracta que creem una oferta atractiva”. En la seva opinió sobre la situació del jazz a Barcelona, “no som diferents: a qualsevol ciutat d’Europa hi ha grans músics; però sí que és cert que estem millor que abans”.

Buscant una identitat
Que el jazz a Barcelona creix ho avalen músics com el mateix Guillermo Klein, pianista i compositor argentí que viu a Barcelona des de fa sis anys. “Des que visc aquí, cada cop hi ha més talent, però em fa l’efecte que Barcelona és una societat més visual que sonora, i costa que el públic s’impliqui i que els artistes puguin trobar una identitat pròpia”, relata. Una identitat que passaria, segons Klein, per “buscar els referents locals i fusionar-los, i no mirar només el que es fa als Estats Units”.

Segons el músic argentí, “hi ha molta oferta d’estudi, i això és bo, però també pot ser perillós, perquè Barcelona pot esdevenir una plaça acadèmica poc procliu a la creació”. Malgrat tot és optimista, ja que, “amb l’ajuda de molts músics que vénen de fora, l’escena s’està enriquint i d’aquí a deu anys podrem parlar d’alguna cosa nova aquí a Barcelona”.

I és que el jazz d’aquí es ven bé a l’estranger entre els amants del gènere. Jordi Pujol, director de la discogràfica Fresh Sound Records, en dóna fe. “No passem desapercebuts. A França hem creat interès entre la crítica, a Itàlia i fins i tot al Japó”, explica. Per aquesta raó, “fan falta mànagers que venguin el producte i que creguin en els nostres músics”.

¿Què exporta el jazz de casa nostra? Segons Pujol, “el jazz de Barcelona ha evolucionat respecte a allò que se’n va dir connexió amb Nova York; ara el flux ha canviat i són alguns músics d’aquí els que donen el pas de marxar cap allà”. Jazz contemporani amb tocs ètnics i de l’electrònica és per on proven de fer-se un lloc els artistes de Barcelona buscant un estil que els identifiqui però “cada artista té el seu propi segell”, afirma Pujol.

Espais o públic?
El debat està servit. Hi ha nivell, idees i un volum de músics com mai, però... ¿Falta públic o falten espais per moure la gent a escoltar música en viu? Joan Mas, director del grup Mas i Mas –que regenta sales com Jamboree o la Jazzroom–, creu que el primer pas és crear més espais. “Quan s’han obert nous clubs a la ciutat, la gent els ha omplert: el que passa és que l’Ajuntament no atura la política de destruir els locals de música en viu”, afirma rotund.

Ho veu diferent Lluís Cabrera, director del Taller de Músics: “No hi ha clubs perquè no hi ha negoci”. Per Cabrera, “no crec que ara que canvia la normativa sobre espais culturals, la cosa hagi de millorar”.

Sigui com sigui i malgrat la manca d’espais i les dificultats per professionalitzar-se, les generacions joves empenyen fort i l’escena va creixent. Als noms ja consolidats de Perico Sambeat, Llibert Fortuny, Raynald Colom [vegeu pàgina 50], David Mengual, Albert Bover, Gorka Benítez, David Xirgu, Jordi Matas i un llarg etcètera; ara s’hi sumen Albert Vila, Roger Mas, Enrique Oliver o projectes com Ass Trio, IEP!, Toma4 o Lunar Project. Creativitat fresca que assegura una llarga vida al jazz local, ja sigui a casa o a fora.