“Perdem el temps parant atenció a les mentides”

Quedem amb Paul Auster (Newark, 1947) en un dia esclatant de llum i de sobte es transforma en l’antagonista d’Un home a les fosques, el títol de la seva última novel·la, que han editat Edicions 62 i Anagrama. Ell és un home que busca el sol i pugem fins a la terrassa de l’hotel. És l’hora de la migdiada i acaba de menjar un arrosset per dinar que ha disfrutat a la platja de la Mar Bella. És el pitjor moment per parlar de previsions apocalíptiques i de la solitud. Només ell en té la culpa: no haver escrit una novel·la protagonitzada per un insomne que té mals averanys. Encara que, sens dubte, els seus lectors l’hi agraïm.

El seu protagonista s’imagina una guerra civil als Estats Units. Es tracta d’una profecia o d’una al·legoria?
No, de profecia, res. Hauríem d’arribar a uns extrems en què no estem, encara que els Estats Units és un país molt dividit. És una al·legoria que em permet separar el món real de la ficció que va creant el personatge.

Un país dividit entre qui?
Entre republicans i demòcrates, entre fonamentalistes cristians i no creients.

I entre novaiorquesos i la resta de nord-americans? ¿La independència de Nova York és un dels seus desitjos polítics?
No, més que un desig és una broma, però hi ha un component real. Nova York és molt diferent de la resta dels Estats Units. Però la seva independència no passarà mai.

¿És un país dividit on tothom té veu? ¿És real la llibertat d’expressió?
Sí. L’administració Bush és terrible, però no es pot dir que sigui feixisme. No s’arresta la gent. No té a veure amb el totalitarisme. De tota manera hi ha un periodisme brut. Bush, Rumsfeld i Cheney han fet propaganda i han divulgat grans mentides. Es tracta de repetir moltes vegades la mateixa mentida fins que, al final, el 75% de la gent s’ho creu. És el que va passar amb Bin Laden. La gent creu qualsevol cosa que no sigui certa. Hi ha un altre problema del periodisme americà, suposadament neutral, i és que tot està exposat de la mateixa manera. Si un paio diu que l’Holocaust no va existir tindrà el mateix espai que un historiador que ha estudiat el tema. Quan els debats són en aquest nivell, sense arguments, es converteixen en una pèrdua de temps. Perdem el temps parant massa atenció en les mentides.

Per què ha triat el tema de la guerra per al seu insomne?
Perquè domina la meva ment des de fa temps per culpa d’una guerra que mai s’hauria hagut de fer i està destruint el país.

¿Coneix algú que l’hagi patit de ple?
No, encara que conec molts periodistes que han anat a l’Iraq i és un desastre.

Al llibre hi ha aquestes grans qüestions del nostre temps, però també aborda temes més íntims i eterns sobre la condició humana.
Sí, el llibre és sobre Brill [el protagonista] i la seva família: sobre els fills, el matrimoni... Són petits temes que en el fons són enormes.

Vostè va dir fa temps que no escriuria més poesia. Per abordar aquests temes enormes, ¿no la troba a faltar?
Sí que n’escric, però només per a les celebracions familiars. És la meva contribució. No, ja no sento que sóc un poeta, però continuo buscant la música de les paraules i les novel·les també són poemes, encara que en un sentit diferent. Quan la Siri [Siri Hustvedt, la seva dona, també escriptora] o jo guanyem alguns calés sempre ens diem: “No està gens malament per a un parell de poetes”.

En el fons, és un romàntic. És cert que escriu a mà?
Sí, m’agraden les llibretes de quadrets com aquesta teva, i després ho passo a màquina. Estic molt còmode amb aquest sistema i no entenc per què haig de canviar. M’agrada sentir la resistència de les tecles, però no en faig apologia, d’això. Per mi és com tocar el piano.

Philip Roth diu que als EUA els lectors de literatura estan desapareixent, que cada cop n’hi ha menys. ¿És una exageració del mestre o hi està d’acord?
És cert que desapareixen, però els que hi ha són molt actius. S’estan convertint en una reserva. Els escriptors no surten a la tele i molt rarament a la premsa. Només tenim lloc a les ràdios. Els suplements literaris estan caient. Fa molt poc va desaparèixer el de Los Angeles Times, que era molt bo. Fa vint anys el New York Review of Books tenia vuitanta pàgines; ara en té vint-i-quatre.

El seu protagonista és un crític literari. Quina és la seva relació amb la crítica?
Mai no les llegeixo. El meu editor em diu: ha aparegut una bona crítica al New York Times, i jo responc: excel·lent. N’hi ha una de terrible a tal altre lloc, i jo dic: molt bé... No m’ajuden gens, no és el meu negoci i poden dir el que vulguin. L’altre dia vaig sentir una frase divertida que feia: “Les opinions són com el forat del cul, tothom en té un”. De tota manera, Brill és un crític a qui li agraden els llibres. No parlo de les seves ressenyes, però si ho hagués de fer serien unes crítiques entusiastes. Li agradaria transmetre l’entusiasme per una bona lectura i no un atac als escriptors. Hi ha dos tipus de crítics: els assassins i els entusiastes; ell és dels segons i té la ment oberta. T’han de poder agradar escriptors tan diferents com Txékhov, Camus i Calvino.

Vostè quins autors segueix?
Quan escric novel·la no llegeixo novel·la perquè m’interfereixen. Prefereixo llegir llibres d’història i pensament, però ara que fa mig any que vaig acabar el llibre estic llegint Roberto Bolaño, que s’acaba de traduir a l’anglès. També admiro Coetzee, Peter Carey i Salman Rushdie. En un autor busco originalitat, bona prosa, passió, veritat i intel·ligència.

¿Abans de treure un llibre demana opinions?
Sí, busco una lectura sensible, honesta i intel·ligent i, per sort, la tinc a casa. Passo el llibre només a la meva dona i al meu editor als Estats Units, que m’ofereix reaccions serioses.

El seu protagonista pateix d’insomni. És el seu cas?
Tots hem patit alguna vegada una nit en blanc. Jo el que faig és sortir de l’habitació per no molestar i llegeixo o miro la tele. Mai escric. El problema és fugir de les preocupacions perquè a la nit es tenen els pensaments més foscos.