Paraules majors a Avinyó

Les Paravents ens segresta quatre hores d’una tarda pintada de molts colors, però les expectatives d’aquest anunciat Genet-Fisbach són altes i ens hem proposat saber una mica més de teatre cada dia. També s’ho ha proposat Àlex Rigola, que ha canviat uns dies de Grec per Avinyó, després del seu impactant 2666, més llarg que Les Paravents. “He vingut a observar i aprendre. És un gran festival, imprescindible per als qui busquen creativitat”, ens diu.

A l’entrada del teatre, divendres a la nit, ens ofereixen uns prismàtics. “Els he fet portar per recordar aquell teatre d’abans, on acompanyava la meva àvia”, havia dit Fisbach. Són per observar les marionetes que interpreten prop d’un centenar de personatges. Tenen el gest immòbil, però molt expressiu.

Les Paravents se situa en el context de la guerra d’Algèria, “tot i que Genet no pronuncia la paraula Algèria en cap moment”. Genet era visionari: sense posar la paraula Algèria, es pot situar a qualsevol lloc. I en aquests moments, la tristesa, la lluita per sobreviure, la tortura i l’ocupació continuen vigents. Tres actors interpreten els personatges que no surten a la història. Tots tres travessen el desert, tots tres busquen el seu lloc. No són ni colonitzadors ni independentistes. Roben per sobreviure. En el seu camí vital, cap a l’amor, cap a la presó i, finalment, cap al país dels morts, topen amb una galeria de personatges, des dels que freqüenten un bordell fins al Més Enllà, passant per una mèdium i un impagable cor de dones que interpreten un rap.

Molta concentració
Són els petits titelles del Teatre Youkiza, de Tòquio, que treballen una tècnica que no és de les més antigues (300 anys), però molt precisa. Són totalment articulats i requereixen molta concentració, encara més si, com en aquest cas, els manipuladors no entenen el francès i segueixen el text per l’entonació de les veus.
“Genet va viure tres mesos al Japó. Hi ha una imatge barroca del teatre de Genet, però aquest viatge li va obrir horitzons. A Les Paravents hi veig un apropament a les formes del Japó”, ens explica un Fisbach inquiet per les formes literàries que cedeix espai a tots els colors de veu possibles. Només dos actors llegeixen el text dels titelles, però en fan moltíssimes veus. Quan els mires, t’oblides que hi ha algú a l’escenari que llegeix. Si tries mirar els lectors és un altre plaer, perquè les intencions els flueixen per l’expressió.

Tot un mosaic al servei de la poètica dramàtica de Genet, on cada frase funcionaria sola. I aquí entra la genialitat de Fisbach en incloure les marionetes. “Les vaig posar per unes quantes raons. L’una, perquè la marioneta està increïblement viva mentre es mou, però quan s’atura es buida, es mor. I Genet, que fa poques acotacions, en fa una: caldria que els actors estiguessin absents. L’altra és que amb elles s’aconsegueixen dues escenes, l’una que es mira i l’altra que s’escolta”. És el secret que permet pair i disfrutar d’aquest festival de la paraula: quan et perds, o s’acumulen les emocions, agafes els prismàtics i mires les marionetes!

Les Paravents de Fisbach és un collage de poemes envoltats amb colors i formes plàstiques. “Ets en un altre món quan veus coses com aquestes”, em comenta la persona que seu al meu costat, disculpant-se perquè no té esma d’aixecar-se. I ens hi hem estat quatre hores.