Mazoni: "No faig el que fan els altres"
Música
Jaume Pla és un d’aquests músics fora de sèrie que corren pel país i , pas a pas, s’està obrint camí, ara ja a grans gambades. Amb el cinquè disc de Mazoni, Eufòria 5 - Esperança 0 (Bankrobber), que serà dilluns a les botigues, mostra que tot aquest trajecte comença a eclosionar i que l’èxit de crítica del treball anterior, Si els dits fossin xilòfons, no era per no res. I ell, com diu el títol del disc, està eufòric amb el viatge cap enfora que demostra en temes que segurament entraran en la història del pop independent català, com Eufòria, Ei, que surt el sol i Caputxeta, que es mouen entre els primers Rolling Stones i el Bob Dylan més rocker. Tocs de psicodèlia, experimentació, una música molt potent, melodies que se’t fiquen al cervell de cop. Un deu.
“Als altres dos discos en català havia escrit molt sobre temes personals, quotidians, cap endins. I aquest és un disc més cap enfora, en què parlo sense embuts de com veig la societat –apunta Pla–. Si abans no escrivia d’aquest tema és perquè no havia madurat prou segons quines idees. I a mi em fa molt de pal escriure lletres universals, sobre grans conceptes, si no tens una cosa a dir important”. Diuen fins i tot que aquest trànsit de dins cap a fora ha produït que Eufòria 5 - Esperança 0 sigui un CD estrany, quan no ho és gens. “Sóc conscient que en aquest disc no hi ha temes com Se’m moren les plantes o Perduts en la boira. A partir d’aquí, si és estrany o no és estrany... Són coses que he fet tota la vida”.
Però, què implica aquesta golejada de l’eufòria? Respon Mazoni: “L’eufòria és aquest sentiment de plaer absolut. Nosaltres l’hem relacionat amb un moment concret que no es pot allargar gaire. És una cosa a curt termini. I l’esperança és a llarg termini. Crec que com a societat, tots, estem molt abocats a buscar l’eufòria i no l’esperança”.
Homenatge als Beatles
En el primer tema, Eufòria, la tornada repeteix: “No n’hi ha prou amb la felicitat”. I en el segon, Ei, que surt el sol, hi veiem Pla caminant de quatre grapes a les sis del matí. S’ho passa bé, vaja, i viu conscient d’aquesta contradicció que denuncia. Indica que “hi ha bastant de realitat” en tot el que explica. “És el rock’n’roll. Ja fa uns quants anys que no vaig amb les coses tancades. Sempre vull que hi hagi un component espontani... De fet, surto més ara que quan tenia 20 anys. Crec que he anat sempre una mica tard o una mica aviat. No sé si estic sortint tard per als que tenen 20 anys o aviat per als que en tenen 40. No faig el que fan els altres”.
I és veritat. Jaume Pla és un fenomen que des de la Bisbal d’Empordà ha portat aire fresc al pop del país, tot acarant-se amb la millor tradició anglosaxona –els seus primers dos discos van ser en anglès–. El mateix tema Ei, que surt el sol és un “homenatge” actualitzat a l’A hard day’s night dels Beatles. “La història dels Beatles és molt masclista, parla d’un tio que torna de currar i li agrada trobar-se la dona a casa, que li faci el sopar i el polvo. Jo ho faig al revés: ja vinc amb la noia, de festa, i és al final de la nit, no del dia”. Si al disc anterior construïa una extraordinària versió del Maggie’s farm de Dylan (La granja de Paula, es deia), ara va una mica més enllà fent-se seu un clàssic del pop.
A nivell musical, Eufòria 5 - Esperança 0 és una sacsejada. “M’obsessiona això del ritme i del pop primitiu –apunta–. La meva obra ha anat cap aquí des d’Esgarrapada. Cada cop amb més ritme i menys melodia”. Les dues bateries que utilitza en més d’un tema donen a aquest disc un plus rítmic força insòlit a casa nostra.
Diuen que a la nova escena catalana li falta un líder, algú amb prou carisma per arrossegar la gent. Jaume Pla mira cap als Manel. “El líder ja sortirà. L’escena no funciona tant per un líder com per un conjunt. Les coses que tenen futur són les que engloben diversos grups que són diferents entre ells, però que comparteixen coses. El fet que hagi sortit Manel ara és positiu per a tots perquè afegeix un plus a tot el que hi havia i incrementa el públic. I tots en sortim beneficiats”.
