Sense afluixar

Sense noms mediàtics ni caps de cartell clars, la segona jornada del Primavera Sound supera la ressaca de la nit anterior amb nota. Esmorteïdes les cues d’accés que es van viure en la inauguració i amb una afluència de públic més o menys semblant, el recinte del Fòrum presenta un aspecte més tranquil i relaxat, però l’apartat artístic manté l’exigència i qualitat de dijous. Tot plegat gràcies, en part, a la més que completa programació de L’Auditori, escenari inèdit en l’organigrama de la tarda inaugural i que ahir va arrencar amb molta empenta. De fet, i com ja és habitual, aquest racó més intimista va protagonitzar les cues més notòries de tota la jornada, la més explícita per veure Spiritualized, protagonistes del que possiblement va ser el concert més especial, complet i emotiu de divendres al vespre: acompanyat per un quartet de corda i un trio de cantants de gospel, Jason Pierce va repassar grans himnes de la seva carrera en un format sublim, somniador i desbordant que tocava l’ànima.
Billy Bragg, a mitja tarda, i Barry Adamson, ja al vespre, van protagonitzar les altres dues grans actuacions de mèrit a L’Auditori, tan previsibles com efectives i funcionals, però en cap cas anecdòtiques o de tràmit: el primer amb un espectacle marca de la casa, divertit, xerraire i obert en què es va deixar els seus grans hits per a la recta final; el segon, més solemne, dotat d’una elegància incomparable.

I ja fora de l’escenari més íntim, l’altre gran premi va anar a parar als britànics The Fall, mestres del postpunk amb una carrera de trenta anys, que encara sonen com aleshores: crus, enèrgics, viscerals i intensos. I menció per a Band Of Horses, que van aplanar el camí amb suficiència abans de l’arribada, ja superada la mitjanit, de Los Planetas, Modest Mouse i Low.

Dijous a la matinada, i després del bany de masses de The Smashing Pumpkins, The White Stripes es van mostrar més sòlids i convincents que en la seva darrera visita a Razzmatazz; fins i tot van concedir la interpretació de Seven nation army, el seu gran hit. Un bon concert, també ajudat per les més que dignes cançons del nou àlbum que tot just acaben de publicar i que va exercir de columna vertebral del seu repertori. Menys concorregut però infinitament més reptador i contundent va ser el tête à tête entre Mike Patton i Christian Fennesz, un duet que es va saldar amb una estona de manipulacions vocals al límit que exercia d’esplèndid contrapunt a la part final del discret xou de The Smashing Pumpkins. Amb ells dos començava la recta final d’una matinada en què va regnar l’electrònica.