El repte del Circ Cric

De vegades, com tot bon pallasso, Tortell Poltrona té tocs malenconiosos, fins i tot metafísics. “El circ és el repte dels humans enfront de l’equilibri i la gravetat, trufat amb totes les arts escèniques possibles”. Això és el que ens diu assegut tranquil·lament en un bar del Poble-sec després d’una dura jornada de treball a la plaça Margarida Xirgu, on el Circ Cric està preparant la carpa que els acollirà des de dissabte que ve fins gairebé Nadal.
És la primera vegada que surten del Montseny després de la decisió de Jaume Mateu (Tortell Poltrona) d’aturar la gira arran dels múltiples entrebancs que trobava pel camí i de la inexistència d’un marc legal que reguli el circ a Catalunya.

Està content, molt content, d’estar dins la programació del Teatre Lliure de la temporada 2007/2008. Però sap també que, a banda de desafiar la gravetat, el seu és un repte més gran: la supervivència com a companyia. Passa que quan acabin les funcions a Barcelona, el 9 de desembre, Tortell Poltrona no sap encara què serà del Circ Cric. No tenen cap bolo previst per al 2008. Per això convida tothom a anar-los a veure. “No se sap mai”, diu.

Ara, però, no toca pensar en el passat, ni en el futur. El seu present, aquests dies, és força dur: assaig a Sant Esteve de Palautordera als matins i condicionament de la vela de la plaça Margarida Xirgu a la tarda. És un més entre la munió de gent que ara col·loca els taulons de la graderia, mou camions, tanques, etc. “Sempre he pensat que dec ser molt dolent com a artista perquè cada dia em llevo a les sis del matí”, diu, sorneguer. Aquest vespre, el de dijous, col·loquen el tràiler enganxat a la carpa, per formar una mena de fortí. Dimecres els van robar una ràdio. Actuar al Cap i Casal té els seus problemes.

El Tortell té molt present l’alegria que sentia quan dimarts, al volant d’un dels camions del Circ Cric, baixava del Montseny a Barcelona. Juntament amb el director del Lliure, Àlex Rigola, el vam veure arribar el primer de tots, un somriure d’orella a orella. Que el teatre fundat per Fabià Puigserver els aculli és, de fet, la millor manera de tornar a la feina, tot i que el conveni amb el Lliure és d’abans de la crisi del març.

“Ens donen dignitat. Ens tracten com una companyia alemanya”, afirma el pallasso, tot comparant el tracte rebut per l’escenari de Montjuïc amb el que havien patit abans de plegar temporalment. Els han donat tot el que els han demanat. “Si no hagués estat pel paraigua del Lliure ens hauríem mullat”, confessa el Tortell. El protocol per a les gires de circ de vela no està enllestit i encara han hagut de demanar permisos a Parcs i Jardins, al districte de Sant-Montjuïc, a la regidoria de Cultura, etc. De tot això se n’ha encarregat el Lliure, que Mateu defineix com “un dels millors teatres d’Europa”. Queda clar que entrar dins la seva programació és una altra part del repte del Circ Cric.

Estaran a l’altura? Per esvair dubtes, el nou xou de la companyia comptarà amb tres premis nacionals de circ damunt la pista: el mateix Tortell, Montse Trias i Leandre Ribera. I no descarta, en el futur, poder incloure’n dos més: Bet Miralta i Jordi Aspa. A més, hi haurà un miniorquestra (saxo, flauta, guitarra, piano, viola i trombó). I molts números de gent provinent d’arreu del món. El xou té dues parts. El pallasso ens assegura, sense oferir gaires detalls, que la primera és “molt oberta”, mentre que la segona és “circ interior”. Ens ensumem el millor Circ Cric, el de tocs intimistes i màgics que han encisat dues generacions de catalans. El pallasso ens proposa “un viatge interior, de gent que busca la utopia”.

Comparacions odioses
I és que Tortell Poltrona és encara un somiador, tot i haver-se de topar amb la realitat diària d’un sector que tot just comença a regularitzar-se. El pitjor, potser, és que pot posar el nostre país al costat del veí del nord, França, on tot és diferent. Un dels seus fills, en Blai, fa temps que hi està establert i enguany l’hem pogut veure al Trapezi de Reus amb el seu espectacle Ï. “Allà fer circ és com fer qualsevol altra cosa, i tothom té les seves ajudes i les seves obligacions.

En Blai juga en un altre nivell: pensa que són només tres en escena i té una oficina de producció més gran que la meva”, assenyala. I s’atreveix amb un símil: “Comparar França i Catalunya és com comparar un poble de la Cerdanya i un de l’Àfrica”. Més clar, aigua.