Cultura

A prop, molt a prop

La Crònica

Fa dies, des que vaig escoltar aquesta Terra secreta, que em volta pel cap un vers de Miquel Àngel Riera. “La bellesa de l’home és que crea bellesa”, diu el poeta manacorí al primer vers del llibre La bellesa de l’home, precisament. I és que Maria del Mar Bonet crea bellesa, fa posar la pell de gallina cada vegada que entona aquests greus que són cada vegada més profunds, fa plorar, crea atmosferes íntimes, traspassa fronteres físiques o metafòriques. La seva pàtria és la música, el seu discurs, el dels millors escriptors d’aquí i d’allà, d’on sigui.
L’ambient que es vivia ahir a la nit a Luz de Gas en la presentació d’aquest últim disc seu era també especial. Bonet s’ha passat el que portem d’any dalt de l’escenari –ara amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, ara amb Miguel Poveda, ara sola amb els seus músics– i no ens podia deixar sense cap record perpetu, un CD que l’atansa de nou a la modernitat d’aquesta terra, als cantants, als poetes, que li agraden, que ens fan commoure. Per això va començar la nit amb El país secret, acompanyada de sis músics, i la veu de Robert Graves, anglès de Deià, que va retre un homenatge molt especial al món femení en aquest poema tan cert.

Bonet semblava nerviosa. I després de 40 anys tocant això s’agraeix. No treballa amb la lliçó apresa, com aquell que tot ho sap. Com els millors cantants, els seus concerts van creixent de mica en mica, però a ella li falta poc per posar-se a to. Al quart tema, la Cançó de l’amor petit, de Joan Manuel Serrat, es va endur els primers bravos de la nit. La va acompanyar el pianista Manel Camp. I fins i tot les cambreres aplaudien. Abans havia tocat La rosa de l’adéu, també del poeta del Poble-sec. Dos temes que Serrat no sol cantar i que tant li ha agradat recuperar a Bonet, capaç fins i tot de tornar-nos aquell Serrat íntim i vigorós que hem perdut pels estadis. Però encara abans havia acudit als Dos anònims d’Ovidi Montllor, aquest tall antibel·licista tan precís, tan humà, d’un dels millors cantants dels últims 30 anys.

En només quatre cançons Bonet va arribar al primer clímax del showcase, que tindria una segona rèplica ben marcada una mica més endavant amb Per una cançó, de la grega Haris Alexiou, a qui Bonet voldria veure algun dia per terres catalanes, segons va dir. L’escenari, ara blau, va arrabassar més bravos a un públic que omplia la sala del carrer Muntaner i que tenia unes ganes terribles de solcar terres hel·lèniques, sobretot després d’escoltar la Salònica de Gabriel Sopeña, fruit d’una conversa entre la cantant i el poeta.

Bonet parlava fluixet al públic, com si ens conegués de tota la vida. I per això ens va llançar, com Mossèn Alcover, el seu Epitalami, “dedicat a tots vosaltres, com si ens caséssim avui”. Guillem d’Efak, tant a reivindicar avui dia malauradament, el rei Dionís de Portugal, Jordi Guardans i, esclar, Miquel Àngel Riera, que ens tornava a donar la clau de tot plegat, a mig concert, amb dos versos més del seu Tant com te cerc: “Mai donis per finit el temps de seduir-me, / allò que obtens de mi que no et conformi mai”. Ni ho farà, ni ho farem.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.