Cultura

El Lleó torna a Ang Lee

La presència de Brian de Palma a la catifa vermella anticipava premi per a 'Redacted', i així va ser

Un palmarès bigarrat i força desconcertant. El jurat de la 64a edició de la Mostra de Venècia ha premiat amb un Lleó d’Or Lust, Caution d’Ang Lee, primer nom d’una llista que ha intentat abraçar els diferents corrents de la secció oficial i que delata llargues deliberacions a porta tancada de l’equip de cineastes encarregat del veredicte, presidit per Zhang Yimou. El resultat no encaixa amb les prediccions de la crítica, però tampoc serà polèmic.

Lust, Caution (Luxúria, perill), passional història d’amor amb el rerefons de l’ocupació japonesa de la Xina en temps de la Segona Guerra Mundial, va ser un dels primers títols presentats a competició al festival i significa el retorn d’Ang Lee a un rodatge en xinès després d’anys a Hollywood i de l’èxit de Brokeback Mountain, títol que ja li va valdre el Lleó d’Or a Venècia fa només dos anys. Aquest era un factor, segurament, per a la tèbia presència d’Ang Lee a les travesses fins minuts abans de l’inici de la cerimònia. Això i el fet que el president del jurat fos Zhang Yimou, un altre cineasta xinès de pes.
En realitat, el suspens es va mantenir al llarg de la gala oficiada per Stephania Sandrelli i el desconcert creixia amb els premis que s’anaven desgranant. El nom del cineasta rus Nikita Milkhalkov sonava amb insistència com a candidat al Lleó d’Or per 12, la seva adaptació de Doce hombres sin piedad, però l’anunci d’un Lleó de Plata al conjunt de la seva obra –la fórmula trobada pel jurat per recompensar la fita d’emmirallar la situació de Rússia en aquest clàssic sobre la justícia–, va desactivar la certesa que el màxim guardó de la Mostra aniria cap a Moscou.
El mateix va passar amb dos títols més aplaudits per crítica i públic: I’m Not There, el retrat atípic de Bob Dylan signat per Todd Haynes; i La graine et le mulet, la commovedora saga familiar del cineasta francotunisià Abdellatif Kechiche. Tots dos es van emportar ex aequo el premi especial del jurat.

El videodiari de De Palma
La presència de Brian de Palma a la catifa vermella anticipava premi per a Redacted, i així va ser. El Lleó de Plata a la millor direcció va recompensar el seu esforç per retratar les contradiccions dels soldats nord-americans al front iraquià en un format poc habitual en l’artífex de Los intocables i La dalia negra: el videodiari. Rodada en digital i buscant “l’efecte de veritat” de les càmeres domèstiques, pot suscitar un debat interessant sobre la documentació de la realitat i, en un terreny més cinèfil, comparacions remarcables amb un altre film seu: Casualties of War, sobre la guerra al Vietnam.

En el capítol de les interpretacions, Hollywood va ser la nota dominant, amb la Coppa Volpi al millor actor per a Brad Pitt i a la millor actriu per a Cate Blanchett, tots dos en la pell de celebritats per a la ficció: Jesse James, el primer, i Bob Dylan, la segona. A fora van quedar l’esplèndid treball de Tommy Lee Jones a In the Valley of Elah; de Tony Leung a Lust, Caution; o el treball col·lectiu dels protagonistes de 12 de Mikhalkov. I això no és l’únic que crida l’atenció en el veredicte a favor de Pitt i la pretensiosa The Assassination of Jesse James by the Coward Robert Ford en un rar homenatge al western que Venècia també reivindicava amb una retrospectiva dedicada a la seva revisió spaghetti.

Clamant comparacions poc afavoridores amb el Sense perdó de Clint Eastwood, el film retrata els últims anys en la vida del bandoler de llegenda a l’Oest, centrant-se en les rivalitats intestines de la seva banda que culminarien amb la traïció i el seu assassinat a mans d’un dels seus companys de viatge, Robert Ford. No obstant, el film signat pel novell Andrew Dominik deixa fora bona part del passat que explica el destí de James (una banda proconfederada que es resisteix a admetre la derrota del Sud); la compaginació dels assassinats amb una vida familiar idíl·líca (tot i que la seva esposa, interpretada per Mary Louise Parker, no té ni una rèplica digna de tal nom) i el més interessant del cas: l’etiqueta d’heroi que la societat americana li concedeix post mortem.

Homenatge a Bertolucci
En el cas de Blanchett s’ha recompensat l’esforç mimètic per posar-se en la pell de Bob Dylan a l’evocació calidoscòpica del músic que proposa Todd Haynes a I’m Not There. L’actriu interpreta una de les facetes del músic al costat de Richard Gere, Heath Ledger o Christian Bale, o l’actor infantil Marcus Carl Franklin.
Fora del palmarès han quedat la producció catalana En la ciudad de Sylvia de José Luis Guerín o l’americana In the Valley of Elah de Paul Haggis, esplèndid pas endavant del director de Crash. Era el preferit dels distribuïdors enquestats a Venècia i, per una vegada, hi estarem d’acord.

Delicat de salut, Bernardo Bertolucci va protagonitzar un dels moments més emotius de la gala al Lido, al recollir de mans d’Abbas Kiarostami i Jonathan Demme el Lleó d’Or al conjunt de la seva carrera. Un homenatge al director de L’últim tango a París que encaixava per història i filosofia amb la celebració dels 75 anys de la Mostra. Nostàlgia també per a passades glòries d’un cine italià que aquest any no ha vist que els seus films a competició hagin deixat el pavelló gaire alt. “Quan vaig venir a Venècia amb La commare secca tenia 21 anys i llavors ja es parlava de crisi… i sé què és sentir el pes d’aquest retret en la meva pell. Ara han passat 45 anys i seguim parlant de crisi…”
La història, certament, ajuda a posar perspectiva a les coses.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.