El paisatge interior de Sanjosex

“Ja no em va realitat, / la llum és a desgrat / les cares de la gent / un mar de dubtes. / Jo ja no vull pensar. / Jo ja no vull lluitar. / Vull fondre’m amb el llit, / escoltar la pluja”. Aquesta és la tornada de Futur incert, un dels hits d’Al marge d’un camí (Bankrobber), el tercer i excel·lent disc de Sanjosex, alter ego de Carles Sanjosé. Si amb Viva (2005) va sacsejar el món de la cançó amb una proposta fresca i unes lletres prometedores, i amb Temps i rellotge (2007) va confirmar la seva aposta per una manera d’entendre la música des de la humilitat, una veu malenconiosa i un món propi que se circumscriu a l’Empordà, ara fa una passa més, de gegant, de cara a consolidar la seva proposta, que el situa al mateix nivell que un Roger Mas, per exemple, i fins i tot prop de Lluís Llach o Joan Isaac, que no és poca cosa. Cançons íntimes, farcides de matisos, tant instrumentals com poètics. I, aquest cop, lluny del seu paisatge exterior.

“He fugit de la Bisbal d’Empordà volgudament. Arriba un moment en què certs temes et cansen, que vols fugir-ne. He pensat molt més els llocs i la música”, diu Sanjosé. Per això pensa en casa seva, en Mongòlia, en un mas derruït i en un corriol per situar els dotze temes d’Al marge d’un camí. Tots, indrets que li han servit per deixar enrere la realitat, com diu a Futur incert. A casa, perquè és on ha escrit i compost l’àlbum; a Mongòlia, perquè darrerament llegeix molt sobre la Xina; un mas derruït, perquè veu així la llengua catalana, i el corriol, perquè l’acosta a la infantesa. Sanjosé parla d’ell, del que estima i detesta, amb un petit toc èpic i una profunditat sincera.

Ni satèl·lits ni bolets
Fins i tot ha marxat a Romania (Espai llunyà), encara que només sigui una metàfora. Ha pretès evadir-se, però tampoc, diu, ha volgut parlar ni de satèl·lits ni de bolets. A ell el que li agrada és recrear el monòleg interior –“és la meva especialitat”, afirma–, però no perdre el nord.

En aquest disc, de fet, ha sortit a la llum la seva part més reflexiva. D’aquí li ve el cert pessimisme que sura en Al marge d’un camí, cosa que ell anomena “cert desencís amb la realitat”. Aire!, No som res, Content i bé i La pura realitat donen cos al seu discurs, més aviat trist. Que ningú no es pensi que Sanjosé és un d’aquells cantautors torturats que ploren pels racons. És més aviat alegre, encara que aquí, indica, li ha sortit el pessimisme. De fet, el molesta que es perdin coses, com la cuina de la seva àvia. Per solucionar-ho, cada cop que la visita, apunta tot el que pot. I el mateix ha fet amb tantes coses, com la llengua que parla o els balls típics de la seva comarca.

Homenatge a Dylan
Fa poc va llegir el llibre Danses i costums del Baix Empordà i es va adonar que un 90% dels balls tradicionals s’han perdut. D’això va el tema Techno. I bona part del disc. “En l’aspecte rítmic i harmònic he mirat enrere per dir qui sóc. A part del blues i el folk, la música anglosaxona no m’ha entrat mai. Crec que és un error emborratxar-s’hi. Hem de fer música amb tradició”, afirma. No debades, tanca l’àlbum amb un homenatge a Bob Dylan, cosa que no contradiu en absolut el seu discurs. “Ell fa literatura moderna, ja que va agafar les cançons d’abans perquè sonessin diferents”, afegeix. El tall dedicat al monstre nord-americà és una rumba amb els seus acords més carismàtics.

Amb tanta cosa negativa, trista, dins el pap, Sanjosé avança que el proper treball serà diferent, més alegre, potser més pop. Roger Mas també està preparant un disc més a la vora de Mística domèstica. Deu ser que surt el sol, i els místics nostrats han decidit, com apunta el de la Bisbal, que “necessitem alegria”, cosa que en aquest país deprimit, de rondinaires, sempre pot venir bé. Per ara, ens quedem amb la confirmació d’un artista sublim. Si en tenen cap dubte, escoltin-lo.