Teatro Real: L'aposta sofisticada

El Teatro Real de Madrid està a punt de celebrar el desè aniversari de la seva reobertura com a coliseu d’òpera. Tot i els diversos canvis de direcció viscuts en aquest període –paral·lels als canvis d’ocupants de la Moncloa: servituds d’estar tan a prop del poder–, el Real ha anat trobant de mica en mica el seu lloc en el panorama europeu i ha col·laborat, sense anar més lluny, amb teatres com el Liceu. I és que en cultura les rivalitats no solen dur enlloc. El director general del Real, Miguel Muñiz, va participar al febrer en les Jornades Europees de l’Òpera de París, punt de partida de les seves reflexions sobre el gènere.

“L’òpera sempre ha estat una mica endogàmica; cadascú hi tenia el seu feu, no hi havia gaire comunicació. Per això va ser tan important que 100 teatres ens reuníssim a París: això va evidenciar que la salut de l’òpera és esplèndida. No hi ha por al risc, tot i que a vegades el públic demana més culte a la tradició. L’òpera creix perquè hi ha innovació en les escenografies, en les obres. Moltes òperes del segle XX que abans eren rebutjades ara s’accepten com a clàssiques.

”DEMOCRATITZAR L’ÒPERA, aconseguir més públic i més jove és un objectiu compartit per tothom. No podem omplir un camp de futbol, l’òpera és un espectacle de minories, però hem de tractar que siguin minories cada cop més grans. Per això es fa una òpera més audaç, més innovadora, amb més sentit dramàtic i plàstic. Ningú no aguantaria ja una representació amb telons pintats, la qual cosa no vol dir que es deixi de banda el respecte a la partitura, perquè les orquestres i els cors també han anat millorant. A l’Estat, l’òpera ha viscut una explosió. Sense tenir la tradició d’Itàlia, s’està vivint una edat d’or, amb la construcció de nous teatres i un paper més gran del gènere als festivals.

”Els teatres estan plens perquè l’oferta és molt petita. En aquest sentit, cal ser prudent. A l’Estat, el sistema que es practica és el de stagione, mentre que a Alemanya o a Viena hi ha el sistema de repertori, amb 30 o 40 títols l’any, la qual cosa implica sovint menys qualitat perquè gairebé no s’assaja. Aquí els gestors hem de mesurar molt bé on anem, perquè si també programéssim 40 òperes no ompliríem el teatre. El que hem fet al Real és augmentar el nombre de representacions per títol, i també el nombre de tipus d’abonament. Hi ha més possibilitats d’entrar al Real i, al final, ho acabem venent tot. En el futur, volem continuar amb la mateixa línia d’eclecticisme, mantenir l’afició que existeix i atreure nous públics.

”LES NOVES TECNOLOGIES PODEN AJUDAR A TRENCAR LA IMATGE ELITISTA, a trencar el mur dels teatres, sovint vistos com a temples sagrats que no atreuen els joves. Les transmissions per televisió, les pantalles gegants, la incorporació d’equips de gravació d’alta definició, les transmissions per Internet, que ja fa el Liceu i a les quals el Real s’ha incorporat de forma més modesta, o l’edició de devedés són algunes de les eines que podem utilitzar. També estem treballant per poder fer, com als Estats Units i Anglaterra, transmissions a alguns cinemes de Madrid amb equips d’alta definició. Aquest és el futur.

”El model de finançament que defensem a Madrid és 50% d’aportació pública, 50% d’aportació privada. Als Estats Units, on el finançament és bàsicament privat, els programes es fan en funció de qui paga. El nostre model permet dur a terme un projecte cultural autònom, amb risc, sense ser esclau del públic, però alhora tenint-lo en compte. També permet que els preus estiguin més controlats. És veritat que l’òpera s’ha de fer en llocs concrets, amb la qual cosa molts contribuents no hi poden tenir accés. La tecnologia ho pot pal·liar en certa mesura.

”Podem presumir que el Teatro Real ha assolit un nivell de qualitat excel·lent, i això en poc temps. La qualitat la determina la dedicació que posem en cada òpera al llarg dels assajos, l’atenció que donem a tothom. Els artistes s’hi senten còmodes i això repercuteix en la qualitat. Cada òpera és un món, res és mecànic en aquesta feina, aquí no s’avorreix ningú. També és fonamental comptar amb una orquestra de nivell que permeti atreure directors de primera línia. El nostre director musical, Jesús López Cobos, ha aconseguit una important millora de l’orquestra.

”Després de 10 anys, el real té prou maduresa per permetre’s una programació més sofisticada, amb pocs títols de repertori, com la que hem preparat per a la temporada 2007-08. Aquesta aposta ha generat alguns recels, però també hi ha gent que ha quedat impressionada. Un teatre ha de fer produccions pròpies perquè la màquina rutlli. Algunes coproduccions són purament contractuals, per repartir costos, però, tot i que es pot perdre personalitat, això és un reflex del cosmopolitisme de l’òpera”.