Morrissey treu 'Years of refusal', el seu 9è disc en solitari

El proper 22 de maig Morrissey, el que va ser cantant de la banda britànica de pop més important dels 80, The Smiths, complirà cinquanta anys. I els grans ídols de la música, especialment aquells que sempre han fet gala d'un divisme incontrolat al llarg de la seva carrera, també viuen i experimenten en primera persona la crisi dels 50. És aquest un bon antecedent per enfrontar-se a Years of refusal, el nou àlbum del vocalista, novè en el seu currículum en solitari, que en tot moment sembla marcat per aquesta circumstància.

Des del títol, que vol dir Anys de rebuig i que en certa manera sona a ajustament de comptes amb el seu passat, fins a la portada, on apareix lluint pitram amb un nadó agafat, una imatge més rejovenida que en el seu anterior treball, Ringleader of the tormentors, passant per la producció musical, més guitarrera i urgent, tot plegat cobra aires de lluita neta i conscient contra el pas del temps. Però no es tracta d'un acte a la desesperada, esperpèntic o patètic, com sí que han pogut fer altres artistes quan eren al llindar dels 50.

En realitat, Years of refusal manté la línia estètica i sonora dels últims dos treballs publicats per Mozzer, bàsicament des que el 2004 va tornar a l'actualitat musical després d'un hiat creatiu de set anys, i no hi ha un distanciament gaire explícit. Més aviat es tracta d'un recull de detalls, com alguns jocs vocals fora de lloc, alguns moments de sobreactuació lírica o més d'un excés rock, que conviden a pensar en la intencionalitat plena del cantant per recalcar que es fa gran però no vell.

Produït per Jerry Finn, amb qui ja va treballar a You are the quarry, el nou àlbum, que conté dotze cançons i surt en una edició normal i una edició de luxe amb DVD, destaca, sobretot, perquè ens mostra un Morrissey intens, pletòric de forma i amb moltes ganes de reivindicar aquesta segona joventut.

Baix i guitarra
És aquesta negació del fet que l'edat incideixi en el seu discurs el que propulsa les cançons, com posa de manifest el tram inicial, amb dues peces molt enèrgiques com Something is squeezing my skull i Mama lay softly on the riverbed. La gran majoria de les composicions, de fet, no superen els tres minuts, hi ha predomini aclaparador de les guitarres i el baix, que transmeten més contundència rítmica, i el romanticisme pop de treballs com Vauxhall and I desapareix quasi per complet, com si no estigués interessat a tornar-hi mai més.

I tot i que en algunes fases del disc aquesta empenta es passa de la ratlla, com a la lamentable I'm OK by myself, i els mitjos temps, que també n'hi ha, no brillen com anys enrere, el balanç global és força positiu. No és la seva millor gravació, però potser sí la millor que pot fer en aquest moment.