Tarantino diverteix una estona amb 'Death Proof', presentada ahir al Festival de Cannes

Quentin Tarantino s'ha convertit en el rei de l'excés, tant per l'acció com per la paraula. Death Proof, la seva última pel·lícula, conté memorables escenes d'acció i un divertit discurs en torn al cinema de gènere, però també més d'una línia de diàleg de sobres. Dividida en dues parts, Death Proof segueix el trajecte en carretera de dos grups de noies repel·lents que veuen com un maníac de la carretera els persegueix per a matar-les. Com ja passava amb Kill Bill, la pel·lícula reivindica la venjança i la figura de la heroïna, aquí mitjançant un 1970 Dodge Challenger (cotxe mític ja que pertany a una pel·lícula dels setanta: Vanishing Point ) amb el que un del grup de noies fa front al temerari interpretat per Kurt Russell.

Tarantino juga al cinema de gènere en tots els sentits. Primer mitjançant seqüències pròpies de l'imaginari del cinema de terror –un grup de noies soles, de nit, en un bar de carretera, amb pluja— i a les persecucions de cotxes, sobretot a través del personatge interpretat per Russell, un ex doble d'escenes de risc. Després, amb una apoximació al gènere en tant que masculí i femení, ja que dóna la volta a la idea de que les noies han de parlar de pel·lícules com La chica de rosa (un clàssic del cinema adolescent) i els homes de Vanishing Point. Les referències no acaben aquí, Tarantino no dubta en fer-se un petit homenatge quan la sintonia del mòbil d'una de les protagonistes consisteix en una de les peces musicals de Kill Bill i pica l'ullet a la seva companya, Sofia Coppola, amb la inclusió d'un aparador de revistes amb tot de portades de Maria Antonieta. Death Proof resulta una pel·lícula d'excessos, que es perd en la proliferació de diàlegs i que es redimeix amb una escena final d'acció desenfadada.