Cultura

És Hitler còmic?

El cineasta suís d'origen jueu Dani Levy ridiculitza el dictador nazi a la pel·lícula Mein Führer, que s'estrena avui després d'una gran polèmica a Alemanya

A banda de personatge despietat, cruel, ¿va ser Hitler un personatge irrisori, vulgar, que es pixava al llit i patia un trauma infantil? Aquesta és la pregunta que se'ns presenta just abans d'entrar a veure la pel·lícula de Dani Levy Mein Führer. I podem anar més enllà. ¿Es pot fer una comèdia amb Hitler com a protagonista? Fa dos anys, quan el film es va estrenar a Alemanya, aquest era el dilema. Després de veure-la, el dubte persisteix sense entrar a valorar els resultats artístics. Eren òptims en el cas d'El gran dictador, de Charles Chaplin, encara que ell digués el 1964 que si en el moment de rodar la cinta, el 1940, hagués conegut l'existència dels camps de concentració, hauria descartat el projecte. I no ho són en el llargmetratge d'aquest director suís, jueu i establert a Berlín.

L'any passat, arran de la projecció de Mein Führer al Festival de Cinema Jueu de Barcelona, vam parlar amb Levy. Ens deia que sí, que preguntar-se si ens podem riure de Hitler és una cosa estúpida, perquè esclar que podem. Com a jueu, com a germànic, té clar que hauria sigut molt més fàcil mostrar el dictador com un monstre i que la millor "revenja" era oferir-lo com una "criatura miserable", "vulgar", "drogoaddicte", i fer palès que "tot aquest sistema que va matar milions de persones era un desastre absolut".

Amb la magnífica interpretació que va realitzar l'actor Bruno Ganz a L'enfonsament, també es va plantejar la idea de si el director, Oliver Hirschbiegel, havia pretès humanitzar Hitler. La mateixa pregunta ens planteja la lectura de Les benignes, de Jonathan Littell, on veiem un despietat oficial de la SS, Max Aue, com un home normal, com nosaltres. A Mein Führer, l'actor Helge Schneider dóna cos a un Hitler que perd el cap, feble, que fins i tot perd la veu abans d'un discurs clau. Levy creu que s'han d'humanitzar els dictadors, els nazis, amb l'objectiu d'arribar a comprendre els éssers humans que van posar en marxa un sistema polític basat en l'extermini.

La pel·lícula té un punt de partida que ja és discutible per si mateix: a fi que Hitler recuperi l'ardor del passat -el film està localitzat a Berlín el 1944, quan l'avenç aliat és imparable-, el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, té la brillant idea de contractar un actor perquè li faci classes d'oratòria i provocar, de retruc, el renaixement de la ira del dictador en tenir davant seu un jueu que li dóna ordres. El comediant, el professor Adolf Israel Grünbaum, és interpretat per Ulrich Mühe, l'espia de la Stasi al film La vida dels altres. Grünbaum acceptarà la feina a contracor, per salvar la seva família d'una mort segura al camp. Viurà el dilema moral de molts jueus, a banda de disposar del plaer d'etzibar un cop de puny a Hitler, entre d'altres anècdotes del film.

El principal problema de Mein Führer és que no fa gràcia. No és que els alemanys no estiguin preparats per riure's de Hitler, ja que s'estan rient dels nazis ara mateix a Berlín amb el musical de Mel Brooks The producers, sinó que estem davant d'una pel·lícula fluixa. La crítica germànica ha titllat el film, fins i tot, de "vulgar" (Tagesspiegel). Lea Rosh, presidenta de la fundació que s'encarrega del Memorial a les Víctimes de l'Holocaust, ho deia clar fa dos anys: "No veig com es pot ridiculitzar Hitler tret que siguis un geni com Charles Chaplin".

Mein Führer
és el primer film contemporani que fa befa del dictador, però no és el que ha donat el tret de sortida als que tracten el nazisme des d'un punt de vista còmic. Roberto Benigni va ser el pioner amb La vida és bella (1997). Per a molts, tanmateix, el llargmetratge còmic sobre la histèria nazi que millor s'ha endinsat en la problemàtica és El tren de la vida, del romanès Radu Mihaileanu (1998). Tots tracten dels camps de concentració i ridiculitzen la maquinària assassina alemanya, i són millors que Mein Führer. La pregunta inicial, tanmateix, es manté. El filòsof eslovè Slavoj Zizek és categòric en un article de l'any 2000, quan diu que tant la tragèdia com la comèdia han fracassat a l'hora de representar l'Holocaust.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.