Els refugis franquistes

Una trentena d'edificis construïts a Barcelona a principis de la dècada dels anys 40 del segle passat disposen de refugi antiaeri, tal com obligava el decret del 20 de juliol del 1943 firmat pel dictador Francisco Franco. Així consta en una tesi doctoral en curs de la porto-riquenya Yara M. Colón, dirigida des de l'Escola Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) per l'historiador de l'arquitectura Josep M. Rovira.

L'origen d'aquesta normativa franquista té a veure amb la por del règim feixista espanyol, que, tot i la seva neutralitat sobre el paper a la Segona Guerra Mundial, temia un eventual atac dels aliats. El mateix règim que havia ordenat cegar els refugis antiaeris republicans de caràcter públic i popular fets a la capital catalana durant la guerra, ara ordenava fer-ne de nous, amb caràcter privat i, des del punt de vista de la resistència, menys efectius, tal com reconeixia la mateixa normativa que desenvolupava el decret.

En concret, el decret fixava que els refugis eren obligatoris en tota nova construcció ubicada en poblacions de més de "20.000 almas". Així, a Catalunya, a més de Barcelona, també va ser d'aplicació a Badalona, l'Hospitalet de Llobregat, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Igualada, Vilanova i la Geltrú, Lleida, Girona, Figueres, Tarragona, Reus i Tortosa.

La normativa la impulsava la Jefatura Nacional de la Defensa Pasiva, que detallava normes exhaustives: fer els refugis al soterrani, si era possible amb planta rectangular i amb una avantcambra o cancell de seguretat "per a la protecció contra agressions químiques". A més, havien de tenir lavabo, ventilació, i els de capacitat superior a 50 persones, una estança separada per al "jefe o vigilante".

La normativa especificava els materials que calia usar (formigó armat) i remarcava que els refugis eren eficaços contra esfondraments, metralla i ones expansives, però no en cas d'impacte directe d'una bomba.

L'estudi de Yara M. Colón, basat en la documentació oficial dels projectes presentats a l'Ajuntament de Barcelona, documenta, en un context de poquíssima activitat constructora, atesa la precarietat autàrquica de la postguerra, quasi una quarantena de projectes que van preveure la realització dels refugis. D'aquests, pocs més de trenta es van fer efectius.

Entre els edificis encara avui existents, hi ha el Banc Bilbao Biscaia de la plaça de Catalunya, de l'arquitecte Eugenio Pedro Cendoya, que no va ser inaugurat fins al 1952; i l'edifici de l'empresa Ciba Especialidades Químicas al xamfrà dels carrers Balmes-Provença, de Miquel Brullet Montmany, construït entre el 1943 i el 1945 i que encara avui acull les oficines de la mateixa firma. Fa uns anys, el refugi va ser tapiat per evitar filtracions d'aigua. La llista també inclou edificis d'habitatges particulars com ara el del carrer Muntaner, 436, obra de l'arquitecte José Rodríguez, del 1945.

Arquitectes coneguts
Encara n'hi ha més. Per exemple, una construcció militar situada al xamfrà Diagonal - Capità Arenes, obra de Manuel de Solà-Morales i Josep Soteras. Altres arquitectes coneguts com Adolf Florensa i Francesc Mitjans també es van haver de cenyir a la normativa de refugis antiaeris en obres fetes a Barcelona.

Amb tot, l'obligatorietat de fer refugis va durar ben poc. El 13 de novembre del 1944, és a dir, un any i quatre mesos després de l'aprovació del decret, va ser posat en part en suspens per un nou decret, segons el qual la construcció de refugis subterranis antiaeris deixava de ser preceptiva per als edificis d'habitatges i només es mantenia per a altres edificis d'ús col·lectiu o de l'Estat. Entre aquests últims hi havia, a Barcelona, l'Instituto Nacional de Previsión, dissenyat per Lluís Bonet Garí, situat al xamfrà Gran Via de les Corts Catalanes - Balmes, que avui ocupen les dependències centrals de l'Institut Català de la Salut. El refugi no es pot visitar "per qüestions de seguretat", segons l'ICS. Paradoxalment, l'edifici, construït entre el 1944 i el 1947, es va bastir damunt l'immoble destruït durant la guerra a causa d'una bomba que va caure, el 17 de març de 1938, sobre un camió de trilita que circulava en aquell moment per la Gran Via. Va ser la bomba que més víctimes va causar a la ciutat.

¿Les raons de l'efímera durada de la normativa inicial dels refugis franquistes? Altre cop l'autarquia: el precari sector de la construcció no es podia permetre el sobrecost dels refugis, ni, d'altra banda, era fàcil aconseguir ferro per fer el formigó armat.