Poesia i veritat

Començo a veure Bright Star i sembla que la cosa funciona. No hi ha cap rigidesa en aquesta contemplació de la vida del poeta anglès John Keats, vista des de la perspectiva de la dona que el va estimar. Al contrari, ens sembla assistir al naixement de l'amor entre dos joves, no entre una celebritat i una noieta rebel, la qual cosa atorga credibilitat i sinceritat a allò que veiem a la pantalla. Fins i tot, per moments, hi ha tocs de comèdia elegant que treuen ferro i solemnitat a la tragèdia larvada a cada imatge. La descripció de la vida de l'època –mitjançant un realisme sensible, no exempt de referències pictòriques en els enquadraments— defuig qualsevol costumisme en benefici d'una genuïna estilització. Però a poc a poc aquest encís s'esvaeix. La directora Jane Campion –coneguda pel seu transcendentalisme postmodern: vegeu El piano— considera que ja n'hi ha prou i passa a un melodramatisme més o menys contingut a mig camí entre la biografia televisiva i la recreació erudita que, a més a més, vol ser poètica. Llavors la visió de l'època romàntica amb què havia començat la pel·lícula, feta d'al·lusions i petits detalls sovint encisadors, deixa pas als grans gestos i sobretot a una cataracta de cites, de cartes i poemes recitats, que satura la netedat de les imatges i les porta per camins molt més trillats, per aquells senders on la pedanteria es dóna la mà amb la divulgació pseudocultural, que ja sembla haver esdevingut un dels grans signes del nostre temps. I la pel·lícula acaba així, entre dues aigües, entre l'esforç per conservar la melancolia a mitja veu i la tendència irresistible a no deixar passar l'oportunitat de fer la-gran-biografia-de-Keats.