Japonesos i garrotxins

L'art de clonar és una disciplina molt laboriosa i complexa, que si es fa bé resulta molt més meritòria que copiar, imitar o plagiar. A Catalunya, i de fet a Europa en general, no estem gaire avançats en el tema. Ens agrada més defensar l'originalitat, per pobra que sigui, que una còpia perfecta, encara que sigui tan perfecta que tingui personalitat pròpia. Recordo, ara mateix, el concert d'uns australians a Bikini que interpretaven els Pink Floyd amb una precisió i un feeling que havia perdut la mítica banda de rock des que va entrar en decadència. La frase que es repetia entre la crítica era: “Llàstima que no siguin els autèntics”. Calia que ho fossin? Necessitàvem un certificat de naixement? No n'hi havia prou amb la música i la imatge?

Els grans mestres de la clonació són els japonesos. Fa més d'una dècada, va trencar els esquemes l'Orquesta de la Luz, una formació de salsa nipona que executava les melodies caribenyes amb una perfecció absoluta. Calcaven l'accent de Celia Cruz i la màquina de ritmes de la Fannia All Stars amb aquells ulls tan orientals.

Aquesta setmana hem gaudit d'un exemple similar a les festes del Tura, a Olot: la Tokyo Ska Paradise Orchestra. Els seus concerts són una síntesi de les grans bandes de ska de tots els temps, com si passessin pel túrmix el millor dels The Skatalities, The Specials o altres pioners del gènere. La plaça es va omplir de gom a gom i tothom va ballar fins a l'última nota. El més curiós, però, era la barreja de la gent del poble amb alguns grups de japonesos vinguts des de Barcelona per veure el concert, que també ballaven, integrats. Fins i tot bevien ratafia de festa major. I si estaven fent proves per clonar-se en garrotxins?