Dels clàssics a la literatura moderna

Adrià Targa és l'autor de l'excel·lent poemari L'exili de Constança (Cossetània, 2008). Estudiant de filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, l'any 2007 va guanyar el Premi Joves.lit de Poesia i el 2008 va publicar el seu primer recull de contes, Els noms del complement (Zenit, 2008). L'exili de Constança és el seu primer llibre de poesia. Adrià Targa desterra l'experiència i el sentiment en uns poemes que es mouen entre allò viscut i allò impossible, la il·lusió i la realitat, la passió i el desengany, la veritat i la mentida. I és aquest joc entre la realitat i la ficció el que ens proposa el poeta ja des del títol mateix del poemari; aquest suposat exili de Constança. La clau, una referència clàssica. L'exili a Tomis, actual Constança, d'Ovidi, les seves Tristes, una veu desconsolada dels seus últims anys de vida, i la possibilitat que en realitat mai no hagués estat desterrat són els pedals que fan bascular la poesia d'Adrià Targa.

En un univers poètic en què el falsejament de la realitat esdevé ficció i en què la ficció esdevé realitat per al jo poètic, assistim a un recorregut vital de reflexió i apassionament que transcorre per un itinerari interior de recerca i d'aprofundiment en les ànsies més íntimes, mentre es desenvolupa en un viatge real per diferents ciutats, anotades perfectament al peu de cadascun dels poemes, ciutats reals, alhora que imaginàries, pel fet de ser matèria poètica i de recreació de l'experiència viscuda. L'ambigüitat del llibre és la pedra de toc a partir de la qual hem de llegir els poemes; una subtilesa que es manté fins a l'última composició. El poeta, doncs, es trasllada a l'exili imaginari del seu antecessor clàssic i, com ell, l'utilitza per bastir un món ple de clarobscurs, de paisatges d'interior oposats als paisatges d'exterior, de finestres que uneixen i que separen, de misteris sobtadament intuïts, de veritats profundes emparades en la construcció de l'imaginari i, sobretot, per expressar el seu lament; un lament contingut en la descoberta de l'experiència artística. Com passa en el poema «Incubadora», que en realitat és un autoretrat, en què l'art i la solitud de l'artista que busca la veritat es barregen en un vers amb tocs surrealistes.

L'art i la reflexió sobre l'art seran motius recurrents al llarg de tot el llibre, i junt amb les referències clàssiques li donen continuïtat. Tanmateix, L'exili de Constança presenta dues parts ben diferenciades per la temàtica, per les imatges i pels recursos poètics; i els tres poemes finals –«Tres poemes irlandesos»– sintetitzen els temes que es desenvolupen al llarg del recull. A la primera part visitem Sitges, Venècia, Bolonya, Girona i Patres. Les descripcions dels paisatges que aquestes ciutats ofereixen a Adrià Targa són utilitzades com un espai que exemplifica l'experiència vital del jo poètic. Barcelona, en canvi, és la ciutat «adulta», la ciutat que és un punt d'anada i de tornada, la ciutat que predomina en el llibre i que li serveix, tant amb els seus paisatges d'interior com d'exterior, per descabdellar un altre dels temes recurrents, que és «el pas de l'adolescència a l'edat adulta». Tarragona és la ciutat del record, de la infantesa, dels orígens. Aquests són poemes de desig, d'expressió dels anhels més profunds, del lament de la nostàlgia per allò que encara no s'ha abastat, i de la fúria per la pèrdua de tot allò que no s'ha pogut tenir, fins al punt d'assolir, poèticament, un to tràgic.

A la segona part del llibre el paisatge exterior és més concret; el recorregut del jo poètic es redueix a l'Empordà i a la ciutat de Girona. És l'espai d'una experiència vital amorosa de la qual s'expliquen les seves fases: la plenitud de l'amor, amb referències a Ovidi, el record de l'amor viscut amb un jo poètic que es nega a la pèrdua, que a pesar de l'abandó cerca en l'art un espai comú on l'amor romangui en el transcurs del temps, amb reminiscències de Lamartaine; la desfeta amorosa, temàtica que predomina per sobre de les altres i que és, en realitat, el nucli poètic d'aquesta segona part, que inclou la ràbia i el plany; i finalment els poemes de comiat.

La poesia d'Adrià Targa combina poemes escrits en decasíl·labs, alexandrins i la polimetria, amb quatre sonets a la segona part: tres amb l'esquema mètric italià i un amb l'esquema anglès. La facilitat i l'agilitat versificadora van unides a un gust per les referències clàssiques, repetides al llarg del llibre. Així, a la primera part trobem «La caiguda dels ídols», en què Sitges passa a pertànyer al món d'Ulisses i Penèlope, per expressar l'absència de l'estimat. En «El cant de les sirenes», les sirenes són un símbol del mal averany del temps futur. A «Logos i Sophia» es posen en dubte els pressupòsits de la moral convencional, i «Pentesilea» recrea el mite clàssic.

A la segona part, el poema «Militat omnis amans» (títol que reprodueix un vers d'Ovidi), beu de les imatges i els símils de l'autor clàssic; a «Plany per algú que se'n va», la imatge d'Eurídice serveix per posar en dubte l'estimat. També a «Palinòdia», i a «Vista de l'Onyar», en què el riu esdevé el riu d'Heràclit, i «L'exili de Constança», títol i motiu literari del llibre.

Amb un estil intimista, de reflexió, de descoberta, Adrià Targa ens fa a mans el seu exili, bona part del qual és escrit des de Barcelona, tot i que alguns poemes s'han anat confegint al llarg dels seus viatges i a partir dels paisatges que han estat el motiu, o l'excusa, per descobrir-nos tot un món poètic i, sobretot, un vers àgil, fresc i emotiu.