Cannes corona Cantet

Laurent Cantet no era el principal candidat per guanyar la Palma d’Or, però el seu excel·lent retrat d’una classe de secundària dels suburbis de París figurava en els pronòstics. Quan Sean Penn li va lliurar ahir el màxim guardó de Cannes 2008, es va posar punt final a 21 anys de sequera del cinema francès en el seu festival més emblemàtic.

Des del 1987, en què Maurice Pialat va guanyar la Palma d’Or per Sota el sol de Satanàs, la primera potència europea del sector cinematogràfic no havia vist cap dels seus auteurs en una llista que inclou cineastes de diferents països europeus, algun d’asiàtic i molts, molts nord-americans (Soderbergh, Tarantino, Gus Van Sant, Michael Moore, els Coen...). Curiosament, ha sigut un president del jurat nord-americà, Sean Penn, qui ha vingut a fer justícia, premiant una pel·lícula francesa de pressupost modest, sense estrelles, amb alumnes-actors amateurs i un objectiu molt més ambiciós del que pot semblar: captar amb un estil realista una part de la França contemporània. El seu objectiu s’ha complert: el film emociona, entreté i alhora fa reflexionar, i s’allunya dels clixés i els llocs comuns del cinema sobre professors de l’estil d’El club dels poetes morts. Els 25 alumnes que van participar en la pel·lícula van pujar a l’escenari a rebre el premi amb Laurent Cantet, i van protagonitzar un dels moments més emotius i divertits del festival.

El premi a Entre les parets ha deixat sense Palma d’Or el que semblava el principal favorit, Clint Eastwood. Sempre hi ha un component sentimental i una visió global del conjunt de la carrera, quan es pensa en qui mereix un premi. El director de Sense perdó ha regalat molts moments de bon cinema i hauria estat just que, als 78 anys, fos coronat per L’intercanvi. Finalment, el jurat ha intentat compensar-lo, a ell i a Catherine Deneuve (que tampoc ha guanyat mai a Cannes), atorgant-los el premi especial de la 61a edició.

El premi a la direcció ha anat a parar al cineasta turc Nuri Bilge Ceylan per Üç maymun, retrat d’una família que s’esfondra, incapaç de superar una cadena d’esdeveniments que no poden controlar.

Del Toro, millor actor
Soderbergh només se’n surt a mitges, amb el díptic Che, però el jurat ha volgut premiar l’actor protagonista, Benicio del Toro, per la seva interpretació d’un Ernesto Che Guevara humà, proper, de carn i ossos. El jurat no li ha tingut en compte que no ha treballat gaire l’accent argentí del personatge.

El premi a la millor actriu, potser el més sorprenent del Palmarès –tot i que merescut–, ha anat a mans de l’actriu brasilera Sandra Corveloni pel seu paper de mare de família als suburbis de Sao Paulo al film Linha de passe, de Walter Salles i Daniela Thomas.

Doblet italià amb Servillo
Itàlia té una presència destacada en els premis. El Gran Premi del Jurat, considerat com el segon en importància del certamen, ha anat a parar a mans de Gomorra, de Matteo Garrone. Com molts altres directors d’un festival molt compromès i polititzat –tal com volia Sean Penn–, Garrone no s’interessa per la cúpula de la piràmide (en aquest cas una organització mafiosa), sinó per la gent humil, pels nens, joves, treballadors i veïns que són víctimes quotidianes del crim organitzat que assola la seva societat.

Toni Servillo és el protagonista d’aquesta pel·lícula i també fa una brillant interpretació de Giulio Andreotti a Il divo, l’altra cinta italiana guardonada. Un premi que també revela fins a quin punt Sean Penn ha tingut pes en el jurat. L’actor afirmava dissabte a Le monde que trobava a faltar comèdies a la selecció, i ha acabat donant un premi a gairebé l’única cinta d’aquest gènere que competia.

S’ha de destacar un cop més els germans Dardenne, guardonats pel guió d’El silenci de Lorna. Compten les presències a Cannes per premis: dues Palmes d’Or i dos més en altres categories en quatre cops que han competit. El palmarès va ser rebut sense entusiasme ni protestes per part de la premsa internacional. S’hi troba a faltar algun títol, com la israeliana Waltz with Bashir, Un conte de Noël o l’esmentat film d’Eastwood. Però això és Cannes en les edicions bones com aquesta: hi ha massa pel·lícules premiables per fer justícia amb tothom.