A l'inrevés

Hi ha moltes maneres d'interpretar Todo lo que tú quieras, el tercer llargmetratge d'Achero Mañas després d'uns quants anys d'inactivitat segurament arran del fracàs de Noviembre, un film tan reconcentrat en si mateix com per transmetre alguna cosa més que confusió. Podria tractar-se d'una faula sobre la crisi de la masculinitat, la història d'un jove vidu que es dedica tant i tant a la seva filla de quatre anys que acaba fent també el paper de mare, fins i tot disfressant-se. Podria ser una il·lustració de la lluita entre la grisor de la quotidianitat i la seva transcendència mitjançant la màgia i la màscara, amb el personatge de José Luis Gómez com a intermediari entre els dos mons. O bé podríem trobar-nos davant d'una exploració de la intolerància i la dificultat d'assumir papers diferents als que ens té assignats el cos social.

Sincerament, i coneixent la trajectòria de Mañas –recordeu El Bola–, aquest crític s'inclina per la darrera opció, i llavors és quan les possibilitats de les altres se li desdibuixen radicalment. El director sembla no poder escapar de l'obsessió d'un determinat cinema espanyol per reivindicar causes sociopolítiques tan evidents que ens fan posar vermells, la qual cosa impedeix el seu desenvolupament en altres terrenys.

I Todo lo que tú quieras, en aquest sentit, defensa el dret a la diferència sexual i a la mobilitat dels rols socials amb una dramatúrgia de cartró pedra i un costat histriònic que irrita precisament perquè vol fer-se passar per una reflexió progressista i avançada, per una proposta complexa. Doncs és ben sabut que si el cinema vol ser de debò arriscat ha de seguir el camí de les formes en el contingut, i no a l'inrevés.