Quadern de Teatre
El musical català es reivindica amb la reestrena de ‘Nit de Sant Joan', una aventura artística amb prou talent per creure en el futur
La senda catalana
El 1981 Dagoll Dagom estrenava al Romea Nit de Sant Joan, i es llicenciava al musical català de creació. El doctorat va arribar uns anys més tard amb Mar i cel i l'honoris causa –no reconegut– amb Flor de nit. La carrera havia començat amb Antaviana, una fresca traducció escènica dels contes de Calders. Era el 1978 i el teatre català es reinventava en tots els gèneres, tot i que el musical no era el llenguatge més reivindicat per l'escena emergent, per l'abús de la fórmula i resistència ideològica, que només amagava vergonya per la misèria econòmica del gremi, incapaç d'assumir en aquell moment la grandiloqüència d'importació. En canvi, el petardeig –i les cadències cabareteres– tenia el seu espai en mig d'una reivindicació general de l'hedonisme i la marginalitat bohèmia.
L'aposta de Dagoll Dagom –amb la seva visió naïf– va ser un exemple. Amb el seu èxit va quedar demostrat que hi havia mercat per a una tercera via. El primer pas va ser crear complicitats amb els textos, la música –Sisa és un element essencial per entendre el triomf–i els referents autòctons. Nit de Sant Joan és, en aquest sentit, un espectacle rodó, que poetitza les tradicions i els mites populars i revisa des d'una sensibilitat contemporània la frivolitat de la revista. Hi ha un camí paral·lel: el dels musicals i operetes adaptades, amb apostes feliçment comercials, com les de Ricard Reguant (Germans de sang, Grease), basades en l'entusiasme personal, com la de Coco Comín (Chicago), artesanalment mestres, com les de Mario Gas (Sweeney Todd, Golfus de Roma, Guys & Dolls, A Little Night Music) i Dagoll Dagom (El Mikado, Els pirates, Pigmalió), i artísticament arriscades, com ara la de Calixto Bieito (Company) i Pere Planella (La bella Helena).
El sender de rajoles grogues
El que importa, però, és el sender de rajoles grogues de la creació, i en aquesta ruta històrica, el camí obert per Dagoll Dagom continua transitat, tot i que a vegades sembli que s'ha abandonat per por al fracàs. Tot canvia, però l'esperit d'Antaviana és una constant en la crònica recent del teatre català, amb un ventall de protagonistes que pot ser sorprenent. Com Xavier Albertí. La seva participació en aquest relat és molt més significativa que la llunyana direcció de Càndid i la propera d'El dúo de la Africana. En la seva trajectòria hi ha una forta pulsió musical, un corrent que travessa molts dels seus projectes.
El compositor per antonomàsia és Albert Guinovart, autor de tres peces ambicioses com són Mar i cel, Flor de nit i Gaudí, el musical. El fracàs relatiu de l'obra va acabar prematurament amb l'intent d'assentar a Barcelona un sistema de producció equiparable al West End. La música també té les firmes de Dani Espasa, amb una partitura que recorria l'experiment d'El temps de Planck, de Sergi Belbel i Òscar Roig; d'Alfons Vilallonga, que amb Aloma –l'adaptació de Dagoll Dagom de l'obra de Rodoreda– s'estrenava fa dos anys en el musical de gran pressupost; de Manu Guix, que amb Àngel Llàcer es va llançar amb Què a obrir una línia teatral dirigida a un públic més jove, al mateix que podria agradar-li Rent, o Xavi Mestres, que està a punt d'estrenar Killer. Tot i que La Cubana està actualment inactiva, la seva contribució a la història del musical català és essencial. Cómeme el coco negro i Cegada de amor són dos manifestos del fet diferencial més festiu. Però hi ha més companyies per mantenir el gènere: el musical més petit o els acabats d'arribar Egos Teatre, tota una promoció de l'Institut del Teatre.
