Cultura

Una guerra sense fi

L'MD'A resseguirà el procés creatiu del quadre més gran de l'art català

El 19 de setembre de 1809, les tropes franceses que assetjaven Girona feia mesos van llançar un violent atac sobre la ciutat amb l'objectiu de doblegar-la per fi. La resistència dels gironins, però, va ser inesperadament heroica, la seva capacitat de sofriment, quasi martirial, així que els soldats francesos van haver de recular i esperar una altra ocasió per conquerir la desitjada plaça. La guerra era ja perduda –de fet, la ciutat es rendiria el 10 de desembre–, però aquell episodi, aquell dia en què la ciutat sencera va unir-se per repel·lir l'assalt més brutal de l'enemic, va convertir-se aviat en una llegenda que circularia gloriosament per tota la península.

Quan Ramon Martí Alsina (Barcelona, 1826-1894) va proposar-se pintar un gran quadre d'història que enlluernés el jurat de l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, no va tenir cap dubte que els herois gironins li proporcionarien un motiu artístic a l'altura de la seva ambició i prou arrelat en l'imaginari col·lectiu per impressionar el gust de l'època pels mites de la virilitat hispànica. Al capdavall, el 1859, quan el pintor va començar a treballar en el que seria el quadre de dimensions més grans de l'art català, feia només cinquanta anys dels fets que es proposava descriure, un no res en termes històrics, i aquesta proximitat va permetre-li conèixer encara, quasi intactes, alguns dels escenaris de l'epopeia. Se sap, per alguns dels esbossos que es conserven i que es podran veure a l'exposició del Museu d'Art (MD'A) El gran dia de Girona. Anatomia d'un quadre, comissariada per Lluïsa Faxedas, que Martí Alsina va venir unes quantes vegades a Girona per documentar-se. El millor del cas és, però, que l'artista no pretenia pas glorificar la causa de Ferran VII, ni servir-se de la fèrria defensa dels gironins per cantar la gesta de la raça, ni encara menys alimentar el mite de la sobrenatural providència de sant Narcís: Martí Alsina, republicà convençut, en bona part influït per l'amistat amb el figuerenc Narcís Monturiol, va veure en aquell episodi un símbol preciós de la unió del poble, qualsevol poble, contra l'opressor.

Aquesta relectura del quadre a la llum de les veritables motivacions de l'artista és una de les línies d'investigació que planteja el treball de recerca impulsat arran de la restauració d'El gran dia de Girona, una obra enigmàtica, no només per l'absència d'estudis sobre la seva concepció, sinó pel fet que durant setanta anys, a falta d'un espai adequat on exposar una peça de dimensions tan inusuals (5,40 x 11,90 metres), ha estat oculta als magatzems del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i des de llavors només ha estat visible per mitjà d'una fotografia més aviat difusa i en blanc i negre. El mateix Martí Alsina, de qui es diu que havia arribat a tenir fins a set tallers propis, va haver de demanar al Casino de Sants que li prestessin la sala gran per poder afrontar una tela d'aquesta envergadura, una grandària escollida, pel que sembla, per rivalitzar amb un jove pintor, Marià Fortuny, que a la mateixa època estava triomfant amb un quadre també impossible, La batalla de Tetuan.

El repte, però, va tenir força mala rebuda entre el cercle de crítics i amics als quals Martí Alsina va voler ensenyar l'obra abans d'enviar-la al concurs de Madrid. Les reaccions van ser tan poc falagueres, que va desistir de concórrer al premi i va establir una relació obsessiva amb la seva obra, que mai no va donar per acabada. Tot i això, per treure rendiment d'un esforç tan colossal, va realitzar una sèrie d'almenys onze versions o esbossos a l'oli del mateix tema, amb algunes petites variacions i de dimensions més reduïdes per facilitar-ne la comercialització, de les quals se n'han pogut reunir vuit per a l'exposició que el 23 d'octubre s'inaugurarà a l'MD'A. Es conserven, així mateix, uns quants dibuixos preparatoris, no només d'El gran dia de Girona, sinó també de Les heroïnes de Girona (c. 1868), actualment al saló de plens de la Diputació, i La companyia de Santa Bàrbara (1891), al MNAC, dos olis contemporanis de l'escena apoteòsica de la Guerra del Francès que prenen com a protagonistes les dones que formaven part d'aquest destacament femení que durant la batalla s'ocupava dels ferits. Aquestes dues obres i els seus corresponents esbossos, així com les diverses versions conservades d'El gran dia de Girona, permeten parlar amb propietat d'un cicle pictòric sobre la guerra al qual Martí Alsina hauria dedicat les seves millors aptituds. El fruit, però, hauria estat escàs: l'artista se'n va servir més d'una vegada com a garantia per afrontar els seus deutes, fins que a la seva mort l'obra va ser adquirida pel col·leccionista Joan Font Sangrà, que l'exhibiria a la seva finca de Cardedeu com una atracció turística. El 1929 va ingressar al Palau de Belles Arts de Barcelona, on formaria part de l'exposició permanent fins que una bomba durant la Guerra Civil la va malmetre i va recomanar el seu dipòsit al magatzem del MNAC. Ara, arran de la seva restauració, tindrà destinació definitiva: la nova seu de la Generalitat a Girona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.