Carles Santos en suspensió

La inauguració de Temporada Alta d'aquest any, divendres vinent, continuarà les coordenades habituals: estrena absoluta, espectacle de gran qualitat, poc comercial i, ben segur, impactant. El festival s'obre amb una producció d'El Canal –i el Teatre Lliure–, de fet amb dues, si tenim en compte que al mateix temps a La Planeta també es fa l'estrena de Concert tempestiu, dirigit per Xicu Masó, una producció també d'El Canal. Doncs bé, al Municipal obre Temporada Alta Carles Santos, músic, creador de Vinaròs, el qual manté un idil·li des de fa molts anys amb el festival, en què hi té carta blanca i, a més de presentar les seves creacions en diverses ocasions, també n'ha fet el cartell (2002). Santos hi estrena Chicha Montenegro Gallery, que ha estat polint aquestes dues darreres setmanes, fent residència al teatre gironí. Aquest músic –“incrustat al món del teatre”, que diu ell– va pretendre al començament que l'obra “funcionés sola, que l'aparell teatral funcionés de manera autònoma, prescindint d'intèrprets, però vaig abandonar la idea perquè no vaig trobar-ne la fórmula”. També va abandonar possibles títols: Rabodània, Psicodània, Labodània, Totodània i Amarat, fins que va arribar a Chicha Montenegro Gallery. Si li pregunteu de què es tracta, ell respon, però al final de l'entrevista etziba, juganer: “Potser ara veus l'espectacle i no hi trobes res del que t'he explicat”. Forma part del joc.

Santos afirma que reivindica el seu “ofici de músic”, però que el món del teatre li permet fer coses que en l'àmbit musical no podria fer, perquè el teatre “està equipat mentalment i tècnicament, amb un públic disposat a rebre la visualització de la música amb tota classe d'elements, i està acostumat que es barregin tècniques diferents, com ara la música, la dansa, el teatre, la literatura, l'audiovisual... És un espai privilegiat! –conclou–. Per això la gent va a teatre!”. I si aprofundim en Chicha Montenegro Gallery, la veritat és que la seva explicació fa venir salivera: “Presento ambients molt diferents i demano al públic un tipus de contemplació diferent, més d'acord amb un espai d'art, de performance, no tan teatral, perquè es generen situacions que tenen un fort component visual, i vull que es calmin, no només escoltant la música sinó també amb el silenci, que mirem d'administrar molt bé”, per acabar fent un símil amb “aquells carrers de Nova York, amb 300 galeries d'art i espais en què no hi ha gairebé res” i que acaben provocant una sensació d'ingravidesa, de fluïdesa. De fet, els fluids, l'aigua i els líquids que entren i surten del cos, una constant en la seva obra, també tenen aquí protagonisme. És per provocar aquesta sensació de suspensió en el públic que els intèrprets, quatre cantants, una ballarina i una actriu, així com tots els objectes, no entren ni surten pels costats o per sota de l'escenari, sinó que tot puja i baixa penjant de cables, sense gronxar-se, intentant que, al cap d'una estona, s'oblidin que tot està en l'aire i ho acceptin amb normalitat. Explicació: “Tot ha de ser d'una aparent gran simplicitat, que és inversament proporcional a la complexitat tècnica per aconseguir-ho, perquè a fora, aparentment, no ha de passar gaire cosa, mentre que a dins tot el que està passant durant l'obra és èpic, perquè per aconseguir l'efecte que tot estigui en suspensió calen molts cables, molta seguretat i molta gent fent-ho pujar i baixar tot plegat”. La música, que interpreten a cappella quatre cantants, també és original de Santos, que l'ha hagut d'adaptar, per exemple, a caigudes de divuit metres d'alçada dels cantants, que fan góming, amb els seus corresponents rebots, i han d'afinar i seguir el compàs. Per aconseguir aquesta implicació, Santos assenyala que la companyonia ha de ser total i amb tot l'equip, tècnics inclosos. L'espectacle, que estarà dues setmanes al Lliure, cal reconèixer que té tots els números perquè se'n senti a parlar.