Quadern de cinema
‘Amador' demostra com, de vegades, no hi ha res més de dretes que una pel·lícula que es considera d'esquerres
Paternalisme social
Les pel·lícules de León de Aranoa són cinema social de ‘storyboard', telecomèdies
de la misèria
1.
Sorprèn que l'ús més recent de Mickey Mousing que ha detectat aquest crític formi part d'una pel·lícula que, per adscripció genèrica, hauria de formar part d'un territori estètic on l'ús del recurs es demonitza per pura qüestió de credibilitat ideològica. M'estic referint a Amador de Fernando León de Aranoa, on, sovint, les passes cautes de Magaly Solier per comprovar si Celso Bugallo –l'actor que interpreta l'ancià agònic que l'actriu, en el paper d'una immigrant andina, ha de cuidar– està despert, són acompanyades pels compassos de l'argentí Lucio Godoy. Hi ha cops en què una pel·lícula inclou, de manera xifrada, la seva pròpia crítica: a Amador, el Mickey Mousing de Lucio Godoy il·lustra amb molta més precisió del que, probablement, podria fer-ho una crítica la condescendència, el paternalisme i la condició insultantment burgesa de la mirada de Fernando León sobre els seus personatges.
2.
3.