“Cagondena! Que bèstia!”

El Circ Cric de Tortell Poltrona ha estrenat vela a Catalunya, a Girona, al passeig de la Copa, indret on restaran per sempre més, en la meva memòria, la petja i l'escalf de la joia que va mostrar fa aproximadament un any el fill de l'entranyable pallasso, Blai Mateu, amb Baró d'Evel Cirk Cie: Le sort du dedans. Circ de creació amb majúscules, era allò. Magnífica expressió del talent i de la formació ben aprofitada, que va en una altra direcció del circ de varietats a què fins ara ens tenia acostumats Tortell Poltrona. La vela de Baro d'Evel era petita i d'un preciós color bordeus. La nova vela del Circ Cric és de color bordeus, i també de color xampany. Dic que Poltrona ens tenia acostumats fins ara a un tipus de circ, perquè l'enfoc ha variat, i si en la forma, en la vela, existeix similitud pel que fa al treball del fill, en el fons hi ha un intent de treballar en una línia semblant. Tortell Poltrona, per muntar Els meus racons de la memòria, ha fet una mena de procés d'introspecció en la seva faceta de pallasso, que en aquest cas és absolutament indestriable de la faceta com a ésser humà; ha renunciat al circ, com ell deia, de l'alehop!, per submergir-se en la poètica, la pilleria i la ingenuïtat del personatge que ha tret a la pista, i ha mostrat a grans i petits, d'allà on fossin, d'arreu del món, en els darrers 35 anys. Blai Mateu treballa des d'una base feta de formació, un immens talent i el bagatge familiar; Jaume Mateu, Tortell Poltrona, autodidacta, treballa des de la intuïció, l'experiència i una energia aparentment inesgotable. El pare es fixa ara en el fill, que el dirigeix en aquest espectacle, després que el fill es fixés en el pare, però no per imitar-lo, sinó per fer més ric el seu camí. El gran domador de puces, el malabarista de les cadires, el maldestre de l'embolic de la jaqueta i el micròfon, el Juli Cèsar de per riure, el malabarista dels jocs “calamars”, tots desfilen sota la nova vela del Circ Cric. Els que en espectacles anteriors només veien intervencions episòdiques de Tortell Poltrona i es quedaven amb les ganes de més, en aquest espectacle se'n poden fer una fartanera, perquè és l'absolut protagonista d'una festa que no es fa llarga, però que potser requeriria una mica més de ritme en algun moment puntual. Uns quants moments emotius –en algun cas potser caldria polir-ho una mica més per evitar l'artifici aparent– remarquen la tasca, ingent, encomiable, fantàstica, de Pallassos Sense Fronteres, durant el seu periple. Els nexes d'unió, entre número i número, són a càrrec de la Senyoreta Titat, la Montse Trias, que hi posa la càrrega emotiva que dèiem abans, sense estar-se de mostrar un orgull legítim. Al final, el número, carregat de simbolisme, en què un espectador estampa un pastís a la cara del pallasso, i en veure'l no podem evitar que ens envaeixi una profunda melangia i s'intensifiqui la genuïna simpatia que sentim pel pallasso que ens ha fet passar tan bones estones i que només fa que repetir: “Cagondena! Que bèstia!”

Avui dormirem amb el nostre nas de pallasso al damunt de la tauleta de nit.