‘Master class'

Dimarts, cap al tard, mentre l'aigua anava humitejant la ciutat amb lentitud d'estudi, un amuntegament d'humans fèiem per entrar a La Planeta, magnífic espai que apropa i posa en contacte amb certa descaradura aquells que miren i aquells que es fan atendre, naturalment no tots s'acoblen. Però si algú té la capacitat d'atraure fesomies i interessar-les és Michael Pennington, el seu tronc de veu impressionant fa somiar expectatives. Qui podria renunciar-hi?

Alguns recordem molt bé aquella veu en els sonets de Shakespeare l'any passat, juntament amb Natasha Parry, la impressió profunda que va despendre aquell espectacle és del tot inesborrable. Enguany, però, canvia el registre i ens ofereix Sweet William, una personalíssima creació que vehicula de manera extraordinàriament interessant la vida de Shakespeare amb la pròpia. És l'ensenya d'una relació íntima gestada al llarg de quaranta anys, el temps que fa que l'actor llegeix, interpreta i estudia el geni inabordable de Shakespeare. L'espectacle conté un munt d'al·licients, especialment per als interessats en el poeta, cert que podríem llegir la magnífica biografia de Peter Ackroyd, cosa que recomano, però el que ofereix l'espectacle és únic: una mirada viva, des de l'interior, a través d'un munt de personatges i escenes, no sempre les més conegudes, que l'actor ha interpretat al llarg dels anys. No només descobrim facetes biogràfiques de Shakespeare sinó que Pennington avança teories pròpies sobre fets, i especialment sobre com interpretar, també intel·lectualment, alguns dels parlaments dramàtics i còmics. La idea va més enllà, malgrat que un s'ho podria prendre com una fascinant master class, l'actor humanitza el text cobrint-lo d'anècdotes i detalls de la seva vida actoral, paral·lelisme que esdevé expressament emotiu quan l'home parla de la infància de Shakespeare i descriu el dia que, amb 11 anys, els seus pares el van portar a l'Old Vic per veure la sanguinària Macbeth i, malgrat que aquella tarda ell volia anar al futbol, “el muntatge em va deixar clavat a la butaca..., va ser com escoltar música per primera vegada”.

Al centre de l'escenari només hi resta una cadira de fusta banyada per la llum blanca d'un focus. Pennington s'està gairebé sempre dret, molt proper al públic –mai l'havia vist tan atent, bocabadat i en silenci–, i és que l'atracció escènica que suscita l'actor és total, la seva capacitat de mudar a l'instant d'un personatge a l'altre i al propi, és admirable. En l'espectacle hi ha humor, elegància, humilitat, erudició, excel·lència i gran proximitat, però també unes meravelloses paraules finals, humanitzant Shakespeare de manera colpidora: “Sota la seva grandesa era un home normal, no era un intel·lectual, guardava bé la seva intimitat, no el busqueu en les seves obres, no el trobareu pas”. Així ho adverteix el seu epitafi: “Amic, per Jesús, estigue't de gratar la pols aquí enterrada. Beneït l'home que respecti aquestes pedres, i maleït aquell que remogui els meus ossos”.