Immutabilitat humorística

N'hi ha d'haver per a tots els públics, i el Tricicle forma part de la quota necessària per tal que ningú no acusi el festival Temporada Alta d'elitista i poder acontentar aquella part d'espectadors que, majoritàriament, no s'acostaran en gaire més ocasions al teatre. És aquella part del públic, molt respectable, que va sobre segur, que sap exactament què va a veure, perquè ja ho ha vist altres vegades, però decideix repetir, perquè s'ho va passar molt bé en ocasions anteriors. Ompliran el teatre tantes vegades com calgui, la qual cosa justifica la seva inclusió en el cartell. També hi ha, és clar, els pocs que fan la descoberta. I també els sòmines que, inexplicablement, encara no hem perdut l'esperança que el Tricicle decideixi utilitzar el seu talent innegable per deixar de fer sempre el mateix, per evolucionar, per buscar alguna cosa més que renovi, que refresqui la seva proposta. Una vegada més, i ja en van unes quantes, decepció. Es reconstata que el Tricicle ja s'hi troba bé en la immutabilitat de les formes que li són familiars. A Garrick, estrenada el 2007 i que per tant no és precisament acabada de sortir del forn, no hi ha ambició artística, no hi ha risc, hi ha allò que saben fer tan bé el trio humorístic, que diu que s'ha doctorat en humor. Potser sí, però després de veure Garrick, hom té la sensació que es fa certa la dita que a cada bugada es perd un llençol. Aquest espectacle segueix la mateixa estructura que Sit, plantejat també com una mena de sessió divulgativa. A Sit l'objecte d'atenció era la cadira, mentre que a Garrick és el riure, abordat des del punt de vista científic. Sense complicar-se massa la vida, això sí. Aquest, però, és pitjor que Sit, i aquest, al seu torn, pitjor que Entretres –entremig ja hi ha la primera antologia–, i aquest, pitjor que Terrífic. Arribem a Slastic que, juntament amb Exit,, dos espectacles excel·lents, és del millor que ha fet aquest grup. De fet, en la funció de dimecres, el públic que omplia el Municipal va riure més en els 10 darrers minuts, en què es va fer una repassada per alguns gags d'espectacles anteriors, que en tota l'hora que va precedir aquest instant de bisos. Riure? I tant! El Tricicle sempre és efectiu, sempre. Interès? Gens ni mica. Oblit? Indefectiblement instantani.