La veu d'una dona forta

El concert es va iniciar amb una hora de retard, però ja feia estona que l'espectacle havia començat a peu d'escenari. Era l'espectacle que oferien els millors vestits de festa dels membres de la comunitat maliana de Salt, la quarta més nombrosa entre els grups immigrants de la ciutat. Arreu es podien veure els vestits tradicionals boubou, amb els quals anaven abillades pràcticament totes les dones i alguns dels homes, i que rivalitzaven els uns amb els altres en colors esclatants. Tots aquests malians endiumenjats s'havien congregat a La Mirona per escoltar la que probablement és la diva més internacional del país mandinga, la que van escollir les diferents associacions d'immigrants malians de Salt per representar la música del seu país al festival Temporada Alta: Oumou Sangaré.

La cantant de Bamako hi va presentar els temes del seu darrer disc, Seya, un àlbum on retrobem els trets que han fet de Sangaré una personalitat que transcendeix els límits del que és estrictament musical, especialment aquesta veu poderosa que li serveix per entonar amb la mateixa força cançons d'amor i denúncies coratjoses contra la dominació masculina a la societat tradicional de Mali. Tot això expressat amb un llenguatge musical inconfusible, el so Wassoulou, en què es barregen a parts iguals els elements tradicionals d'aquesta regió al sud de Bamako poblada per fulbe i mandings, i els préstecs d'altres músiques. El paradigma d'aquesta feliç mixtura és sens dubte el kamele n'goni, aquesta arpa tradicional dels joves wassoulou que dóna al so del conjunt un aire funky característic.

Sangaré va fer vibrar els seus conciutadans amb una presència escènica abassegadora, encoratjant-los, imprecant-los amb aquell atreviment propi de les dones de la regió del Wassoulu, unes dones que segons la mateixa Oumou “es prenen més llibertats que les dones d'altres zones de Mali”. La diva va mobilitzar la seva audiència a cor què vols, els va fer cantussejar diversos temes, els va convidar a dansar i va tancar el concert amb una imatge que era tota un declaració d'intencions: l'escenari ple de dones malianes ballant sense pudor davant les primers files que omplien els homes.

Fa la sensació que el ja llunyà àlbum Moussolou (1989) representa un pinacle insuperat en la discografia de Sangaré, que aquell disc de presentació va ser un moment àlgid irrepetible. I que des de llavors, almenys musicalment, la diva no ha presentat nous arguments que superin la frescor, la vigoria, d'aquell primer moment revelador. En diversos moments del seu recital de La Mirona es van trobar a faltar els matisos expressius de la cantant del Wassoulou que van fer emocionar l'audiència occidental.

Però la força del seu missatge, la contundent bellesa amb què el defensa, romanen intactes. I darrere de qualsevol dels seus temes s'hi continua endevinant una personalitat indòmita, la veu d'una dona forta.