Taxidèrmia

A mida que la gent arribava al teatre algunes veus barbullien: Teatro de La Zaranda? Qui són aquests? N'heu vist res? Respostes negatives, silencis llargs, comentaris evasius... En finalitzar la cosa encara era més evident, el desconcert en algunes cares i els rictus estranys en diverses fesomies semblaven no haver assumit la justesa d'unes expressivitats tan franques i que donaven un sentit ple al títol del nou espectacle de La Zaranda, Nadie lo quiere creer. Coproducció del festival que assumeix la idea d'abastar el talent arreu on sigui. Potser és un tipus de teatre allunyat del territori i fàcilment titllable de poc modern, tradicional, etc. Però caldria discutir això de la modernitat o apuntar, si més no, les paraules d'Eusebio Calonge: “La modernitat és l'embolcall d'allò efímer, res no envelleix més ràpid que les novetats. Ens interessa l'essència del teatre, just allò que no és fugaç”. Paraules recolzades pel talent i l'excel·lència d'una companyia amb una trajectòria de més de 30 anys, d'impressionant projecció internacional i d'una personalíssima poètica. I és que La Zaranda són molt bons i se la juguen de debò; no és el Tricicle, per entendre'ns.

L'ús simbòlic dels objectes i la composició de l'espai és impecable, una de les sensacionals fantasies de l'espectacle. El joc amb l'attrezzo, de fet quatre andròmines en constant moviment i mutació, genera un seguit de quadres costumistes, esbossos que plantegen divertides i grotesques situacions: l'assaig d'unes exèquies amb una carcassa de rellotge arnat com a taüt, etc., frescos esperpèntics que evoquen una fabulosa imatgeria pictòrica de notable expressionisme visual. Veieu l'àmbit: obscuritat, espai nu, uns éssers mig embalsamats i asseguts en cadires que formen encerclats dins una llum pàl·lida, porten empolsegats abrics de pells i davant llurs rostres giren les aspes d'uns ventiladors que escupen un aire resclosit, empastifat de formol. Ens trobem dins un vell casalot senyorial, tan atrotinat que l'esfondrament sembla imminent. Els cafres que l'habiten són una pura ombra fantasmagòrica, ruïnes devastades pel temps, espectres que sobreviuen en la mera aparença de realitat, feta a base de simulacres i jocs perversos que tenen com a transfons el palpís d'una mort imminent. Una vella iracunda de sang noble viu perduda en la remota i vetusta dinastia Tolosana, només té un braç i la gangrena se li menja l'altre, l'acompanya una vellarda criada amb aspiracions a comtessa i que se li posa els abrics de pells, i un cosí allunyat, Luis Moscozo, que es fa passar per l'aparició del fill suïcidat a la guerra; ambdós conspiren per una herència inexistent i fantasiegen en la il·lusa idea d'un futur enriquit.

Magnífic i descordat sainet espectral, fanfara que disseca i ventila els aires d'una Espanya rància i agonitzant que suporta la pols d'uns darrers vestigis ben visibles encara; cossos pràcticament dissecats que parlen de la mort, atrapats en una memòria fossilitzada i plens d'una putrefacció moral que sembla convidar-nos a una sinistra reflexió. Què ens proposa La Zaranda amb aquesta al·legoria delirant? Traieu vosaltres els interrogants!